Marc Costa · En canvi, l'Estat espanyol s'ha limitat a negar en tot moment qualsevol possibilitat de consulta, emparant-se amb una interpretació molt subjectiva de la Constitució espanyola, utilitzant el discurs de la por, la guerra bruta, recorrent a insults i menyspreus, estenent absurdes similituds entre el nacionalisme català i el nazisme o l'holocaust jueu, ofegant econòmicament i culturalment a Catalunya, amenaçant amb una eventual intervenció política de l'autonomia catalana i, fins i tot, amb la inhabilitació i empresonament del president Mas per traïció si el procés continua endavant. Amb aquesta estratègia amenaçadora, repressiva i negativa, però, no sembla que pugui obtenir els fruits esperats. Falten arguments constructius, positius i convincents, com el que mantenen els sobiranistes catalans.

I això ha estat un gran error estratègic polític per part de l'Estat espanyol, que s'ha vist novament incapaç de gestionar amb eficàcia una crisi política interna, i, el pitjor de tot, ha mostrat una preocupant manca de cultura i tradició democràtica. Un error que, en cas d'esdevenir Catalunya finalment independent, pot passar a formar part dels manuals de ciència política de com no s'ha de gestionar mai una crisi política.

I és que en una gestió de crisis, els temps són essencials. L'Estat espanyol tenia la seva gran oportunitat per apaivagar l'esclat sobiranista quan Artur Mas es va desplaçar el 2012 a Madrid per negociar un pacte fiscal per a Catalunya. Però no. Va preferir adoptar una actitud prepotent i va tancar la porta a qualsevol possibilitat de negociació d'un acord fiscal favorable als interessos catalans. Posteriorment, tot i la massiva manifestació de l'11 de setembre d'aquell any, va preferir mantenir aquesta actitud obtusa i no va ser capaç de valorar acuradament les conseqüències d'aquest immobilisme polític, pensant erròniament que les reivindicacions sobiranistes s'apagarien per si mateixes, com tantes altres vegades.

I és que en una gestió de crisis, és important buscar les causes dels conflictes. No es pot responsabilitzar només a una de les parts del conflicte polític, tal i com ha fet l'Estat espanyol, el qual s'ha limitat a culpar exclusivament a Catalunya, eximint-se de qualsevol responsabilitat, sense buscar les causes reals per les quals quasi dos milions de ciutadans van sortir al carrer a manifestar-se i reivindicar la independència catalana el 2012 i el 2013 o els motius pels quals ha estat possible assolir un consens polític històric entre la majoria de la classe política catalana per dur a terme una consulta sobiranista. D'aquesta manera, és difícil trobar una solució satisfactòria a l'actual crisi política catalana.

I és que en una gestió de crisi, és imprescindible utilitzar la negociació com a principal instrument de treball i mai els insults i menyspreus. En canvi, l'Estat espanyol ha negat públicament, per activa i per passiva, qualsevol possibilitat de negociació amb Catalunya, optant, en canvi, per utilitzar tàctiques deslleials, com ara el suposat informe policial contra el President Mas filtrat just abans de les eleccions autonòmiques catalanes; utilitzant tècniques opressives, com ara el constant ofec econòmic o la reforma educativa del Ministre Wert relegant el català; recorrent als mitjans de comunicació més espanyolistes per embrutar, dia si, dia també, l'escena política catalana, com ara l'absurda vinculació recent de l'ANC amb grups terroristes amb la voluntat d'erosionar el principal motor de mobilització de la societat civil catalana; convencent al principal partit socialista català a renunciar a les seves tradicionals arrels catalanistes per posicionar-se incomprensiblement contra una eventual consulta democràtica en el nostre país; recorrent, fins i tot, també als estaments eclesiàstics per intentar rebentar moralment el procés sobiranista.
Sorprenen les poques veus sorgides des de l'Estat instant-lo a canviar el discurs i buscar decididament una negociació"
I, afortunadament, l'Estat espanyol no podrà recórrer a la força militar i bombardejar Barcelona, com ha fet en altres ocasions, perquè això perjudicaria enormement la seva ja prou fràgil imatge internacional en considerar-se una acció absolutament desproporcionada i impossible de justificar internacionalment. Potser si que finalment recorri a una intervenció política de l'autonomia catalana, fruit de les moltes pressions polítiques existents, com a darrer recurs per frenar el procés sobiranista, però això, a banda de perjudicar també enormement la seva imatge internacional, mostraria definitivament la seva absoluta incapacitat i ineptitud per a gestionar democràticament i eficaçment una crisi política interna, a més que tampoc serviria per resoldre la crisi existent.

Han estat molts els errors polítics comesos per l'Estat espanyol davant les reivindicacions sobiranistes catalanes. No ha sabut gestionar correctament la crisi política catalana i això sorprèn particularment pel fet de que el Cap de Gabinet del President del Govern estatal, un lloc equivalent al conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units, és un català, Jorge Moragas, el qual hauria d'haver estat capaç de conèixer de primera mà la força del procés sobiranista català. No s'han adonat encara que el procés sobiranista no és un projecte empès per una petita elit política, com altres vegades, sinó per tota una societat civil, cansada de la situació actual i dels continus ofecs i menyspreus per part de l'Estat espanyol. Una societat civil que, a més, està particularment unida, amb independència del seu lloc de procedència o del seu estatus econòmic o social. Una unitat que ha portat el procés sobiranista al lloc on es troba ara i sense la qual, probablement no s'hauria assolit mai el consens polític que hi va haver el dia de l'anunci de la pregunta i data de la consulta.

La majoria dels mitjans de comunicació internacionals o prestigiosos organismes internacionals d'intel·ligència, com la nord-americana Statfort, han fet ampli ressò del procés sobiranista català i tots han coincidit amb la necessitat de que l'Estat espanyol s'obri a negociar i doni resposta a les reivindicacions catalanes. Cap d'ells entenen aquesta posició immobilista del govern popular, ni l'actitud hostil de la gran majoria de partits polítics estatals i mitjans de comunicació nacionals, incapaços tots ells d'afrontar de manera negociada la crisi política catalana.
Falten arguments constructius, positius i convincents, com el que mantenen els sobiranistes catalans"
Mentrestant, Catalunya ha sabut adoptar una estratègia intel·ligent, reivindicant el seu dret democràtic innegable de poder consultat als seus ciutadans sobre una qüestió política tant transcendental per al seu futur. Sense menyspreus, ni insults, ni amenaces, ni guerra bruta. I ara, finalment, ha decidit iniciar una intensa campanya internacional, sota el lema Let us vote, per tal de captar el suport de la comunitat internacional davant la negativa de l'Estat espanyol a qualsevol negociació.

Aquesta és la diferència entre la talla política del President Mas, que ens pot agradar més o menys, però que sap mantenir un discurs convincent i intel·ligent, i la del President Rajoy, el qual manté un discurs obtús i que de vegades necessita fer-ho a través d'una pantalla de plasma per amagar-se dels mitjans de comunicació. I aquesta és també la diferència entre la talla política de la classe política catalana, que també ens pot agradar més o menys, però que han sabut assolir un consens amb una qüestió de tanta transcendència política, amb la de la classe política estatal, que s'ha limitat a menysprear el sobiranisme català, negant qualsevol possibilitat de negociació.

A més, sorprenen les poques veus sorgides des de l'Estat espanyol indignades per aquesta incapacitat de l'Estat espanyol per gestionar adequadament una crisi política com aquesta, instant-lo a canviar el discurs i buscar decididament una negociació. Però quan ho facin, si ho fan, potser ja serà tard ja que l'Estat espanyol ja ha perdut, per mèrits propis, tota credibilitat de qualsevol oferta que pugui arribar a fer i tot sembla indicar que, sigui d'una o altra manera, el poble català acabarà sent consultat tot i els esforços estatals. Si jo fos unionista estaria realment preocupat.