Passats els primers vuit dies des que el servei de Rodalies de Barcelona depèn de la Generalitat és hora de fer balanç d'un procés de negociació que ha estat molt complex. Ja han parlat totes les parts, tant polítiques com de la societat civil, analitzant quins canvis i quines garanties comporta l'acord a què han arribat els dos governs per portar a terme el traspàs de competències més gran des dels Mossos d'Esquadra.
Poques setmanes després de ser nomenat ministre de Foment, José Blanco, va fer el que la seva predecessora Magdalena Álvarez no havia fet en tres anys, que és iniciar les negociacions. Les instruccions des del PSOE eren clares, calia donar un argument al PSC per seguir defensant que l'Estatut era una bona eina per incrementar l'autogovern de Catalunya. Però també hi havia una contraordre, el traspàs s'havia de limitar a la textualitat de l'Estatut i, sobretot, calia que Renfe no es dividís i continués prestant el servei.
El resultat de les negociacions deixa clar que s'han complert les dues coses. El de Rodalies és un traspàs que compleix el mandat estatutari. S'equivoquen aquells que asseguren que amb el nou Estatut s'hagués pogut anar més enllà. El text aprovat el 2006 no preveu el traspàs de les infraestructures ni tampoc garanteix a la Generalitat els recursos necessaris per crear del no res una companyia ferroviària per fer el servei.
Com en moltes d'altres coses, l'Estatut rebaixat al Congrés de Diputats garanteix a l'Estat mantenir la paella pel mànec a Rodalies. s cert que la Generalitat podrà exigir la segregació dels trens de Renfe si la companyia no ofereix un bon servei en els pròxims anys. I també és cert que s'han garantit els recursos necessaris per equiparar-se a les Rodalies de Madrid.
Però a la part negativa de la balança cal afegir-hi una argument de molt de pes. No hi ha cap garantia que l'Estat compleixi les inversions en infraestructures necessàries per millorar el servei. El ministeri de Foment ja ha deixat clar que en aquests anys que la disposició addicional tercera de l'Estatut no és suficient per garantir les inversions a Catalunya, que segueix sense curar el nostre dèficit d'infraestructures.
