Les negociacions per al nou sistema de finançament semblen haver arribat al seu punt culminant. O caixa o faixa. En les pròximes dues o tres setmanes, ja amb xifres sobre la taula, comprovarem fins on està disposat a arribar el govern espanyol. Molts núvols, però, s'entreveuen en el camí. El consens a l'interior del govern és cada dia més difícil. Els vents que provenen de l'aparell del PSC són cada cop més favorables a acceptar la proposta de Solbes -amb algunes modificacions- malgrat es vulneri la legalitat establerta per l'Estatut. Pressionat pels seus, el conseller Castells ja ha assegurat aquesta setmana que no s'impugnarà el model proposat per Solbes, malgrat que té evidents llacunes. El document entregat pel Ministre d'Economia als diferents governs autonòmics cau en el mateix parany que l'anterior: manca de transparència i la falta de concreció de quina serà la distribució del fons de suficiència -i també quins seran els territoris contribuents nets a aquest fons.
Amb Iniciativa, que cada cop juga un paper més secundari, Esquerra esdevé ara un actor clau dins del govern. El problema, com últimament passa amb els republicans, és que la seva estratègia no està clarament definida. El primer a posicionar-se va ser el seu president, Joan Puigcercós, que va reclamar al govern la presentació d'una proposta alternativa. En definitiva, que Castells fes una esmena a la totalitat al model proposat per Madrid. No ha estat així. Els consellers d'Esquerra al govern o no han volgut o no han pogut imposar al PSC trencar les negociacions fins que l'Estat no canviï a fons la seva proposta o no posi sobre la taula una xifra determinada de diners.
Més difícil sembla encara la cosa amb CiU. I sembla que aquest cop la federació nacionalista va de veres. A diferència de les negociacions per l'Estatut, aquest cop sembla que el pinyol d'Artur Mas ha après la lliçó i delega la negociació amb Madrid al govern de la Generalitat. A més a més, CiU no només està en profund desacord amb la proposta Solbes, sinó que té a punt una proposta radicalment diferent, que supera amb escreix els resultats que ara mateix donaria la contraproposta que presentarà el govern a Zapatero.
La manca de consens és, doncs, un fet, entre els tres principals partits, que ja oloren les eleccions europees i una nova convocatòria electoral al Parlament en cas que les negociacions del finançament acabin com el rosari de l'aurora. I tot plegat enmig d'una crisi econòmica i industrial, que fa que ja hi hagi mig milió de parats a Catalunya, la xifra més alta dels últims 10 anys.
s el risc de deixar-ho tot en mans dels partits. Des de fa tres mesos que sembla que les entitats més potents de la societat civil s'han desentès del debat del finançament. Ni la Cambra de Comerç, ni Òmnium, ni les organitzacions empresarials, sindicats o entitats culturals han estat capaces d'exigir als partits la unió i el consens necessari per negociar amb Madrid.
Dóna la sensació que esperen a última hora per pujar o baixar del carro un cop ja se sàpiga el resultat i de manera a crítica. Però, havent desaparegut del debat previ, han perdut tota oportunitat de fiscalitzar i avaluar l'acord final a què s'arribi. Un acord que, sense dubte, portarà encara més divisió.
