La crisi del finançament ha posat de manifest el mal moment que viu la societat civil catalana. La manca de veus crítiques -que no necessàriament han de ser contràries- al resultat final del finançament és alarmant. L'entrega a les tesis del govern amb què han viscut els tres diaris de Barcelona els últims
dies de negociacions és, com a mínim, insòlita en un país democràtic. Les entitats econòmiques, tan crítiques i reivindicatives en algunes àmbits com en la reforma del mercat laboral, s'han agenollat davant del govern i fins i tot han pressionat CiU perquè s'unís a l'acord.
Com per art de màgia, les veus crítiques han desaparegut dels diaris i de les tertúlies de la televisió i la ràdio públiques. No hem sentit cap institució de la societat civil fer un anàlisi seriós del finançament. No val donar noms, però alguns silencis són clamorosos. Només han sorgit veus crítiques a títol individual. s el cas del president del Barça, Joan Laporta, que va advertir que "el país està molt a prop de fer el ridícul".
No és la primera vegada que Laporta parla d'actualitat política i dóna la seva opinió, fet que provoca que les feres de sempre es llancin a sobre del president del Barça. Alguns el consideren un perill pel seu catalanisme desacomplexat. Per la seva manera d'actuar. Improvisada,sí, però a l'hora brutalment honesta i sincera. s això el que fa por a l'establishment polític, algú amb la credibilitat suficient per desautoritzar-los. I és per això que si Laporta decideix finalment llançar-se a l'arena política li cauran pals per totes bandes.
Aquest és un país on els polítics admeten que la Cambra de Comerç, Foment del Treball o els sindicats els marquin l'agenda i els diguin què està bé i què no està bé fer. En canvi, el president del Barça, la institució catalana més reconeguda al món, no pot opinar sobre la crisi política que cada dia és més profunda.
Si amb el finançament, que no està del tot malament, hi ha aquesta enorme pressió amb les veus crítiques, no ens imaginem què pot passar al setembre quan el Tribunal Constitucional passi el ribot a l'Estatut. Què dirà la Cambra de Comerç quan l'Estatut quedi més prim que les memòries de Mr. Bean? O, encara millor, quin paper jugaran els diaris catalans? Els precedents no conviden a l'optimisme.
