Durant els últims dos anys hem assistit a un reaflorament de les demandes de la part més empresarial de la societat civil. La demanda de més inversió d'infraestructures i l'exigència d'arreglar el sistema de finançament han fet que, després de molts anys, els empresaris i els principals agents econòmics sortissin de l'armari per primer cop en molts anys. I, sens dubte, que amb les seves declaracions van esperonar el debat i van fer que molta gent s'adonés de la importància dels diners per poder gestionar amb garanties el país.
Tot plegat, però, pot haver quedat en un miratge. Cap de les iniciatives que va encapçalar la Cambra, el Cercle d'Economia o directament les patronals sembla haver tingut continuïtat. En els últims dos mesos, les aparicions als mitjans de comunicació han estat més aviat escasses. Si bé és cert que des de la presidència de la Generalitat s'han frenat algunes iniciatives que no haguessin agradat al PSOE, els empresaris catalans semblen haver renunciat, per exemple, a donar la seva visió davant la crisi que ja comença a colpejar amb duresa al Principat.
El que està passant en el sistema empresarial és un reflex del que ja fa temps passa entre els nostres polítics: la manca de lideratges forts i clars i l'absència absoluta de referents. I és aquí on plora la criatura, perquè encara ningú, ni cap polític ni cap empresari ha explicat clarament com afectarà la crisi a la nostra economia. Ni tampoc sabem de quins instruments disposem i quins ens fan falta per solucionar la crisi.
s de vergonyós, per exemple, que Nissan prepari un expedient de regulació de més de 1.500 treballadors i el ministre espanyol d'Indústria, Miguel Sebastián, ni tan sols en parla en la reunió amb els responsables de la companyia a Espanya. I aquí, ningú posa el crit al cel.
Agradi o no als nostres polítics i empresaris la crisi tindrà conseqüències greus a Catalunya. I més valdria anar preparant el terreny i no fer com Zapatero, que en dos dies va passar de negar la crisi a assegurar que cal reformar el capitalisme. De fet, el mal de Zapatero, voler arreglar el món sense voler veure els problemes del patí de casa també afecta molts polítics catalans. De res serveix parlar de la maldat dels capitalisme financer, de Wall Street i de les subprimes si els principals problemes a Catalunya són la bombolla immobiliària i la pèrdua d'empenta de la indústria.
