És més que evident que l’ens gestor dels ferrocarrils espanyols se’n fot dels usuaris catalans. Ahir dimarts arribava la setena avaria en els vint-i-tres dies que comptem des del gener, però la indignació dels ciutadans no passa de quatre crits i tímids intents de reclamar que els tornin els diners si el retard dels trens és massa descarat. Tots hem assumit que el servei que presta Renfe a Catalunya és nefast, i que poca cosa s’hi pot fer, de la mateixa manera que acabem acceptant que l’Estat espanyol mantindrà l’espoli fiscal i ni tan sols farà públiques les xifres d’aquest, que el TGV serà lent i arribarà Déu sap quan a la frontera francesa, que la nostra sanitat està col·lapsada perquè no té prou diners, o que els nens catalans han d’estudiar més castellà perquè el “bilingüisme està en perill”, com deia la ministra d’Educació.
La societat catalana està massa acostumada a parar el clatell i no protestar. El cas del desastre de Renfe és un exemple quotidià, però il·lustratiu. No és cert que ens haguem de conformar amb aquest servei, que paguem igual o més que la resta de contribuents de l’estat, que naturalment, no tenen aquests problemes tan exagerats perquè Foment inverteix molts més euros en la millora de les infraestructures. El nou Estatut parla de la cessió de competències en la gestió dels trens de rodalies, de manera que si cal complir l’Estatut, com la Constitució, no se sap ben bé a què espera el govern espanyol per deixar anar els trens, i els polítics catalans a exigir amb contundència aquest traspàs immediat.
Catalunya ha demostrat que sap gestionar un servei ferroviari en condicions excel·lents. Ferrocarrils de la Generalitat gairebé mai no és notícia per avaries o retards, i menys encara perquè els seus usuaris siguin sotmesos a la llei del silenci quan hi ha algun problema. A l’Estat espanyol li costa desprendre’s de qualsevol cosa que pugui minvar el seu centralisme, encara que sigui un tren que porti els barcelonins a treballar dos pobles més enllà. És una qüestió ideològica, que poc té a veure amb tenir dues o tres vies de tren més sota el seu control. Està molt bé que els catalans ens emprenyem amb Renfe perquè per culpa seva arribem tard a la feina i que reclamen que ens tornin el 25% del preu del bitllet. Però els polítics han d’anar molt més enllà i donar un cop de puny sobre la taula, que de passada, serveixi per recordar altres reivindicacions històriques.
