Hi van haver molts aspectes importants en l'acte de dissabte d'Ara és l'hora. Un: la fermesa del missatge i la seva contundència, independència. La bona gent del país ja no està per terceres vies, vol dignitat nacional, llibertat i deixar de ser invisibles al món, a més de solucionar tots els reptes i mancances del projecte social de Catalunya.

En l'acte d'Ara és l'hora, però, hi van haver diversos moments d'aplaudiments espontanis, dels quals se'n destaquen dos. Un: quan Carme Forcadell es va dirigir a tota gernació reunida al Palau de Sant Jordi i a l'anella, fent un simbòlic comiat de la seva presidència --fins i tot alguns van plorar, els qui d'alguna manera creien que Forcadell havia de continuar. 

L'aplaudiment més espontani, però, fou el segon: quan Oriol Junqueras, posant-hi els braços sobre David Fernández i demanant-li a Josep Rull que participés en l'abraçada, va aconseguir la fotografia d'aquell vespre històric. A la vegada, tots tres van rebre un missatge clar: l'abraçada ha de continuar fins al 27 de setembre, evidentment des de la unitat i amb pluralitat, perquè s'ha de sumar. 

D'entre les rotllanes de diferents representants polítics i de la societat civil, així com periodistes presents, es va poder sentir, però, una pregunta: ¿seran capaces les forces polítiques sobiranistes de repetir dia rere dia aquesta abraçada plural, o ens faran patir? La majoria d'assistents va demanar una fotografia més àmplia, alguns hi comentaven: "Falta la Camats, massa homes! Falta la Tura, en Martí... etc."

Alguns fins i tot van demanar que es compti també amb els dirigents sindicals, i els més agosarats van demanar a Miquel Iceta que deixi de fer el ridícul fent de comparsa de C's i el PP i que s'uneixi a la majoria social del país tal i com marca la història del socialisme català.