Paraules com independència, autodeterminació, sobirania, referèndum, etcètera, han estat novament les protagonistes, aquests darrers dies, a les principals capçaleres del país. La premsa ha tornat a anar plena de reflexions, suggeriments i aportacions al voltant de la possibilitat de què Catalunya exerceixi el seu legítim dret a l’autodeterminació. L’espurna propiciatòria de tot plegat foren unes declaracions del número dos del govern Josep-Lluís Carod-Rovira. El també president d’Esquerra suggeria en una entrevista que Catalunya a l’any 2014, tres-cents anys després de la nostra desfeta nacional davant de les tropes borbòniques de Felip V i la conseqüent pèrdua de les nostres estructures estatals i llibertats nacionals, hauria de decidir si li convé o no tornar a posseir un estat propi. Però més enllà de les especulacions, comentaris i tota l’argumentació possible –ja sigui a favor o en contra– sobre la proposta, el que és rellevant és que el concepte novament ha reaparegut, torna a estar al damunt de la taula, com un dels temes centrals de l’actualitat política catalana.

Que hi sigui present, que sigui assimilat pel conjunt de la població catalana, que es facin debats al respecte, que se’n parli i que, òbviament, es traci un camí amb diferents estacions per finalment arribar-hi, són, entre d’altres, condicions imprescindibles, ineludibles, imperatives, que permetran la realització de la consulta sobiranista. És allò de què per fer camí, cal tenir l’horitzó ben fixat. Però la feina, la càrrega de treball que això suposarà és molt elevada. Per tant, cal començar a treballar-hi, a esforçar-s’hi, si realment s’hi vol arribar. El recorregut cap a l’estació final passa per diverses estacions prèvies a les que només s’accedirà amb molt de treball en termes de penetració, conscienciació, pedagogia i positivització del missatge vers la població. Amb la finalitat d’efectuar la consulta i comptar amb una majoria social que vegi les millores que la sobirania pot aportar-li en el seu dia a dia i estigui disposada a apostar-hi.

Sobre aquest aspecte és on les noves tecnologies també poden incidir, aportar el seu granet de sorra per assolir aquest objectiu. Com a instrument de difusió, d’expansió, que permeti clarificar, exemplificar, en definitiva, fer pedagogia i proselitisme del concepte de la plena sobirania nacional i dels beneficis que li són inherents. Em refereixo a l’increment del benestar, de la qualitat de vida i del progrés que aportaria al conjunt de la població catalana el de disposar d’un Estat propi. Diverses plataformes, que darrerament s’han anat constituint i que tenen com a objectiu final el de convocar una consulta popular que possibiliti que Catalunya tingui Estat propi, ja han optat per Internet com a eina central per iniciar la feina i fer camí. Des de “Sobirania i progrés” fins a les aparegudes a l’interior dels partits nacionalistes i sobiranistes de l’espectre polític català com “Reagrupament.cat”, “Plataforma per la Sobirania” i “Esquerra independentista” han escollit la xarxa com a instrument per estendre el seu missatge. Un mitjà que, a hores d’ara, s’ha convertit en el més rendible en termes de vehicular les propostes, les idees, permetre l’adhesió de tot aquells que les vulguin recolzar, intercanviar impressions amb tots aquells interessats i argumentar els beneficis, en aquest cas precís, de la plena sobirania nacional. Fins i tot, innovador i original com queda demostrat en la campanya “Per un Estat propi”, que fou presentada a la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), on de manera gràfica es poden observar al damunt d’un mapa dels Països Catalans tots els ciutadans de la nació que estarien a favor de la constitució d’un Estat propi i contribuir des d’aquest a la construcció europea. Les noves tecnologies i Internet, en aquest cas concret, fan possible visualitzar el conjunt de persones que recolzen la proposta de l’alliberament nacional per al nostre país.