La indústria de l'automoció està al davant d'un important canvi. El petroli, l'energia fòssil que constitueix el pal de paller en el qual es basa, té els dies comptats i les empreses d'aquest sector comencen a moure's a la recerca de noves vies, fórmules i mecanismes que facin viable i rendible el negoci. Una d'aquestes és l'electricitat, entesa com el nou element que ha de revolucionar aquest sector i tirar-lo endavant.
Catalunya ha tingut i té un sector de l'automoció que és cabdal en l'economia del país. Les empreses multinacionals Seat i Nissan en són els bucs insígnia. I conjuntament amb aquestes, existeix un important conglomerat d'empreses de components que amb les multinacionals formen un dels clústers més rellevants i més determinants de l'economia catalana. Un sector, el clúster automobilístic, que proporciona feina a molts catalans i catalanes i que, conseqüentment, les seves oscil·lacions afecten el país i el seu futur desenvolupament econòmic.
Darrerament, ens hem assabentat pels mitjans que el President Montilla ha anat a la Xina a la recerca d'un acord amb l'empresa automobilística Chery per tal que aquest gegant asiàtic de l'automoció munti una planta de cotxes elèctrics al nostre país. Amb aquesta acció, el govern es referma en la idea que el nostre país s'ha de continuar dedicant a la fabricació i el muntatge de cotxes, elèctrics, això sí, però cotxes al capdavall. Un acord que donés continuïtat a desenes de milers de llocs de treball del sector per a les persones del nostre país. Una iniciativa del tot lícita i legítima.
Però més enllà d'això, caldria preguntar-se si aquest, el de la producció, el de la mà d'obra -sigui en el camp de l'automoció o en qualsevol altre-, és el camí que ha de guiar la nostra economia, ha d'ésser el motor de l'economia catalana. Podrem competir amb altres països del món en aquest aspecte? La mà d'obra catalana pot competir en igualtat de condicions amb la marroquina o a la romanesa? La resposta sembla força evident.
Catalunya és un país del primer món, amb una població de dimensions reduïdes, amb un nivell de benestar i qualitat de vida de la seva ciutadania que no té res a veure, afortunadament, amb el que hi ha en d'altres països del món, tot i els dèficits, les mancances i les injustícies que patim dins de l'Estat espanyol i que cal -de totes totes- arranjar. Un país d'aquestes característiques pot competir amb l'Índia, el Marroc o Romania en la construcció i el muntatge d'automòbils? O potser caldria apostar per la tecnologia i la innovació. El cotxe elèctric té reptes: les dificultats per carregar-lo, la poca implantació de les electrolineres, l'enorme mida de les bateries que l'alimenten, la seva limitació en autonomia, velocitat en relació amb el cotxe convencional, el que funciona amb petroli, etcètera. Aquests, indubtablement, són els grans reptes del nostre país envers el cotxe elèctric. Aquí és on caldria que, no només el govern, sinó que també les empreses i les universitats del país destinessin els màxims esforços per aprofitar tot aquest camp, totes les oportunitats que se'n deriven.
Cal esmentar que es comencen a desenvolupar iniciatives i projectes públics i privats en aquest sentit, però encara tenim el cap massa ficat en la producció i la fabricació de cotxes. Catalunya ha de fer una aposta ferma, decidida i seriosa per la innovació, la tecnologia, la recerca i el desenvolupament en tots els sectors i el de l'automoció -amb l'arribada del cotxe elèctric- n'ha d'ésser un dels principals. La producció, el muntatge i la mà d'obra, cada cop més, han d'ésser elements del passat.
