Aprofitant el període estival, el cronista feu una estada en una petita vila dels Pirineus catalans. Un poble, amb una població molt minsa, com tants i tants d’altres que n’hi ha, amb aquesta característica, en territori català, ja sigui en zona muntanyenca o situats més cap a l’interior, en alguna de les planúries o àrees menys abruptes del país. Uns indrets que serveixen al visitant per esbargir-se, per relaxar-se, per desconnectar i allunyar-se dels sorolls i el brogit de la quotidianitat urbana. Entre d’altres, la verdor imponent de la natura que els envolta, l’aire pur i fresc i el silenci omnipresent són alguns dels factors determinants a l’hora de què el visitant adquireixi la sensació de tranquil·litat, de desconnexió i de descans tan típica d’aquestes contrades. El cronista no en fou l’excepció. Tot aquest conjunt de percepcions i de sensacions foren sentides. I la necessitat de comentar-ho amb aquelles persones més properes, amics i familiars que no es trobaven allà, també aparegué.
Internet i les noves tecnologies eren l'instrument adient per poder-ho dur a terme i així, en certa manera, fer-los partícips, en el mateix moment i des del mateix indret, de la gamma de sensacions i percepcions experimentades. Quelcom que, desafortunadament, no es va poder produir. Els vilatans, els autòctons del lloc, varen certificar al cronista la llosa de no poder emprar la Xarxa, la impossibilitat d'accedir a Internet i a les noves tecnologies, des de tan entranyable poble. La cobertura ADSL no hi arriba i el desplegament de la banda ampla rural, que el govern de Catalunya està impulsant per tal de proveir d'accés al ciberespai a tot el territori, encara no s'hi ha executat.
A diferència dels molts privilegis que aquestes zones posseeixen, en termes naturals, en comparació amb les zones més poblades i urbanes del país, el dret, i no el privilegi a l‘accés a la Xarxa, encara no el tenen. No existeix igualtat per a tota la població d'arreu del país quant a aquest servei. En l'era de les noves tecnologies, la fractura digital, en aquest cas, es dóna per raons de territori. Per viure i guanyar-se les garrofes en una zona, on la densitat de població és baixa o molt baixa. Una dada gens atractiva per a les grans companyies de telecomunicacions i que implica que aquestes no hi inverteixen. No els és rendible. No hi ha negoci, beneficis a considerar i, com a conseqüència d'aquest fet, la decisió és no donar els seus serveis al conjunt de la població que hi viu. Diguem-ne que, en aquests llocs, la màxima de l'oferta i la demanda és compleix fil per randa. Com que la demanda és mínima, se suposa, no paga la pena oferir-hi res.
Tot i els esforços de l'administració amb projectes com el del desplegament de la anomenada banda ampla rural, la situació és la que és: a Catalunya, en ple segle XXI, hi ha una sèrie de pobles i viles on els seus habitants, a hores d'ara, no poden accedir a la Xarxa informàtica i a les noves tecnologies. Podria dir-se que és un efecte de la privatització. I aquesta com a tal, comporta coses d'aquest tipus. Per tant, és una evidència que les infraestructures de telecomunicacions, sota l'etiqueta de privades, presenten mancances en determinades parts del territori, en contraposició a altres infraestructures com puguin ésser les carreteres. Però és obvi que les carreteres també les presentarien si depenguessin només d'empreses privades. Tampoc els sortiria a compte construir una carretera que arribés a un petit nucli de població. Però això, avui en dia, no ens ho plantegem. La gestió pública d'aquestes infraestructures de transport i comunicació permet que totes les poblacions, per petites que siguin, tinguin carreteres que les enllacin amb les viles veïnes. I pel que fa a les infraestructures de telecomunicacions, també hauria d'haver estat així. Aquesta situació actual, patida en certes viles del país, no hauria d'haver esdevingut. Zones sense accés a Internet que es contraposen amb d'altres, on hi ha telefonia mòbil a doll, amb dues o tres xarxes d'antenes per a la telefonia cel·lular, corresponents a diferents operadores. Un fet que provoca una falta d'eficàcia, eficiència i la paradoxa de tenir les mateixes infraestructures repetides.
Caldria que tot això es tingués en compte per tal que no es tornés a cometre el mateix error amb futures infraestructures de telecomunicacions i el seu desplegament. Em ve al cap, per exemple, la fibra òptica.
