La setmana passada sortia a la llum una notícia que situava el nombre de llars catalanes amb accés a Internet, al voltant del 48%. Una xifra que significa un augment respecte a l’any anterior, però que –i això és el preocupant– també suposa que el nostre país es situï per sota de la mitjana dels països que conformen la Unió Europea. Un índex, l’europeu, que és de l’ordre del 54%, per tant, sis punts per sobre de la penetració que al nostre país té la connexió a la xarxa.
Una dada que contrasta amb les xifres de l’enfilall de països de la Unió Europea que lideren aquest rànquing com són Holanda, amb una taxa de penetració del 83%; Suècia, del 79%; el Regne Unit, del 67% i Bèlgica, del 60%. Pel que fa a la part baixa, Romania amb un 22% i, Bulgaria, amb un 19% es situen a la cua. Respecte al conjunt de l’Estat espanyol, el percentatge de llars que posseeixen connexió a la xarxa baixa fins al 45%, 3 punts per sota de la taxa catalana.
La comissària europea de la Competència assenyalava les operadores que ofereixen aquest servei a Catalunya –i a Espanya– com les autèntiques responsables del pobre percentatge d’accés a Internet, en comparació amb la resta de països que lideren aquest apartat a Europa, degut a l’elevat cost que aquest servei hi té. D’altra banda, afirmava també que, durant el 2008, té la intenció de començar a impulsar mesures per tal d’assegurar-ne la competència i, així, aconseguir una rebaixa pel que fa a les tarifes d’accés a la xarxa a l’Estat. Amb l’objectiu final de convertir la Unió Europea en un mercat sense fronteres, on cada consumidor podrà triar la companyia que vulgui, independentment del país, amb la conseqüent millora de la competència que els serveis de telecomunicacions tindran.
Un aspecte, el del preu per accedir a Internet, que, des d’aquesta crònica setmanal, ja s’havia col·locat a l’ull de l’huracà com a un dels inconvenients per a l’accés a la societat del coneixement per part de la població d’aquest país. Un preu que hauria d’anar acompanyat també per una capacitat, un ample de banda adient a les necessitats actuals i que s’adigués amb aquell que es troba en els països europeus i mundials capdavanters en aquest servei.
Però, a banda d’això, també caldria esgrimir altres raons per les quals el nivell de connexió a Internet a Catalunya es troba en aquesta situació. Una d’aquestes seria la impossiblitat de connectar-se a la xarxa en determinats municipis, viles o polígons industrials d’aquest país. Tot i els esforços del govern –tot sigui dit– per tractar de solventar aquest problema, amb el projecte de la banda ampla rural i l’esperat operador neutre, que resolguin les mancances de les operadores en aquestes àrees, es pot dir que en l’era de les noves tecnologies, la fractura digital, en aquest cas, es dóna per raons de territori. Hi ha ciutadans que, malgrat ho vulguin i ho demanin, no se’ls hi pot proporcionar el servei d’accés a Internet ja que a la seva localitat aquest esmentat servei no hi arriba per falta d’infraestructura.
Un altre motiu del baix accés, cal situar-lo en aquelles persones que, encara avui, el veuen innecessari o que no veuen beneficis o avantatges en el fet de tenir-lo a casa. Projectes de formació i de foment i promoció de les TIC, com els que es varen comentar la setmana passada en aquesta mateixa crònica, contribuiran a pal·liar aquest fet. Conjuntament amb la introducció ferma i decidida en els plans d’estudi, per a les noves generacions, de les TIC i de les millores inherents que comporten.
