S’apropen les eleccions municipals i un dels temes que sortirà a la palestra, com acostuma a ésser habitual en cadascuna de les conteses, serà l’econòmic o, més concretament, les enormes quantitats de diners que els partits polítics es gasten en publicitat a l’hora de fer arribar a la ciutadania les iniciatives o projectes que endegarien si arribessin a tenir un pes determinant en l’ajuntament pel qual es presenten. Aquesta propaganda electoral és molt variada, però n’hi ha dos tipus que m’agradaria ressaltar: els cartells o rètols que inunden el paisatge quotidià de les nostres viles, pobles i ciutats i la tramesa de propaganda electoral que els ciutadans reben als seus respectius domicilis, per part de les principals formacions polítiques que es presenten a les eleccions locals en cadascun dels municipis del nostre país.

Des de fa uns quants dies, i a falta de més d’un mes per a la celebració dels comicis electorals, ja he començat a observar-ne del primer: els rètols o cartells electorals. A nivell de Barcelona, per exemple, val a dir, que no n’he vist encara de tots els principals partits que tenen intenció de presentar-se a les eleccions per la batllia de la capital catalana. Però, no cal ésser un setciències per garantir que no passarà gaire temps per tal de tenir tots els municipis del país plens d’aquest element electoral tradicional.

Pel que fa a la tramesa de propaganda electoral, ens haurem d’esperar una mica més. Però, al final, en rebrem de tots i cadascun d’aquells partits polítics amb representació municipal. Se n’ha enraonat abastament d’aquest tema i, fins i tot, s’han plantejat millores, com seria la tramesa única. Un mecanisme que estalviaria costos. No obstant, l’entesa en aquest punt entre les formacions polítiques que podrien provocar que aquest fet fos realitat, encara no s’ha produït i, si més no, per a aquestes properes eleccions, continuarem amb el mètode de sempre: el de l’enviament de la tramesa de propaganda electoral per partit.

Una lluita que, pel que fa a la propaganda electoral, tenen guanyada aquells partits amb més recursos econòmics. I que, com és obvi, origina que no tots els partits polítics vagin a les urnes en igualtat de condicions en aquest aspecte. Però, allò que el cronista voldria destacar, no és aquest punt, sinó que és com les forces polítiques podrien reduir la despesa electoral, en termes econòmics. I aquí, seria on entrarien en joc les noves tecnologies i la utilitat que esmentades podrien tenir per tal d’assolir el propòsit de minimitzar la despesa associada a la propaganda electoral dels partits polítics. De fet, hi han diferents estudis realitzats per empreses de consultoria especialitzades en comunicació electoral que estimen que l’ús de les noves tecnologies, en especial la telefonia mòbil i Internet, com a eines per mostrar les propostes electorals dels candidats faria reduir fins a un 70-80% el que els partits polítics s’estan gastant en l’actualitat en les campanyes electorals basades en l’ús del paper com a suport per ensenyar les seves idees i projectes. Una xifra gens menyspreable.

Aquests estudis no han transcendit gaire, però seria convenient que els nostres polítics comencessin a tenir-los en compte. L’aposta per la digitalització està arribant a tots els àmbits de la nostra societat i la política, en aquest aspecte concret de la propaganda, no pot relativitzar-la, sinó que l’hauria de potenciar d’una manera molt seriosa. A més a més, hi ha una altra dada que és de domini públic i que també s’hauria de tenir present. I és la següent: el nombre d’indecisos que voten a un determinat partit per l’eslògan que hagin pogut llegir en un rètol electoral o per la informació rebuda a través de la tramesa electoral no faria ballar, en cap cas, cap diputat o regidor. No és una dada empírica, però sí que força creïble. Per tant, posats a fer, caldria que ho consideressin.