El Parc de Collserola, el pulmó verd de la ciutat de Barcelona i de part la regió metropolitana, ampliarà els seus límits i es declararà Parc Natural, diuen, després d'estiu o a finals d'any. L'acord entre la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els nou municipis afectats ha estat possible, i el futur Parc Natural de Collserola protegirà 8.320 hectàrees, 804 més de la superfície protegida actualment. Les associacions ecologistes ho han celebrat, però demanen que no s'eternitzi el procés de declaració del parc natural, com ja ha passat amb el parc del Montgrí.
Aquesta notícia constata una vegada més la política conservacionista impulsada per la Generalitat, però s'havia d'haver produït molt abans. Collserola conviu enmig d'una zona que concentra més del 50 % de la població de Catalunya i per aquest motiu ha estat durant molts anys sotmesa a una elevada pressió urbanística i industrial. L'acord és molt benvingut, però arriba quan els ajuntaments ja han desenvolupat la major part de les reserves de sòl edificable a esquenes d'un espai natural que tothom coincideix que cada cop és més fràgil.
La notícia, que és francament bona, podria haver-ho estat més. En primer lloc, perquè la protecció no inclou totes les zones delimitades ja el 1992 en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). En segon lloc, perquè les zones que s'integraran al Parc seran el Puig Pedrós de l'Obac, Torre Negra, la Riera de Sant Cugat, el Turó de Montcada, la Vall de Sant Llàtzer, el Bosc del Marquès de Sentmenat, la Vall de Sant Just, Can Cuiàs i Pi d'en Balç. La nova delimitació, doncs, beneficia clarament el Vallès i deixa més desemparades zones dels vessants del Baix Llobregat o de Barcelona, cada cop més amenaçades.
La inclusió de la zona de Torre Negra dins del Parc Natural podria aturar els objectius de la immobiliària Núñez y Navarro, que s'entesta en construir-hi 2.800 habitatges, a contracorrent de tot.
Sigui com sigui, el paper que juguen espais naturals propers a zones urbanes denses, com és el cas de Collserola, són de gran importància per contribuir a la qualitat de vida dels ciutadans que viuen al seu voltant. Funcionen com espais d'esbarjo i oci, zones de contacte amb la natura i tenen un alt potencial educatiu. Les administracions són cada vegada més conscients d'això, i n'és especialment rellevant el cas de Collserola, on el propi Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona s'han esforçat des de fa anys per cuidar i millorar la superfície protegida.
Però, alerta. Un recent informe de la Federació Europea d'Espais Naturals i Rurals Metropolitans i Periurbans constata com aquest tipus d'accions encara són insuficients en el context europeu. Els experts destaquen l'escassetat de mesures de conservació y restauració d'aquestes zones naturals, i reclamen més implicació de les institucions i els ciutadans per a la seva millora. Espais muntanyosos com Le Salève a Ginebra o La Charteuse a Grenoble, espais costaners com Calanques a Marsella, o boscos com els d'Àmsterdam i els de Fontainbleau a París, entre altres casos, són exemples d'espais d'arreu d'Europa que comparteixen reptes semblants amb Collserola i en poden aprendre coses. I ensenyar-ne d'altres.
