La setmana passada va ser a Barcelona el president del Parlament Europeu, a on va fer diverses aparicions institucionals, a més de participar en un parell de debats. Ja, dos dies abans d'aterrar a la capital catalana, el president del Parlament havia fet unes declaracions en les que no es mostrava massa d'acord en potenciar l'ús del català o d'altres idiomes no oficials a la UE. Amb aquesta polèmica sobre la taula, era d'esperar que en el debat d'un dels actes en que va participar, les preguntes anessin en la direcció de la predisposició de les institucions europees, i en concret el Parlament Europeu, sobre la utilització i sobre les possibilitats reals de l'oficialitat, que pot tenir el català. La resposta va ser tant clara com contundent, exposant el president del PE que primer ens hem d'entendre amb el govern de l'estat i, si aquest reconegués el català a tot el territori espanyol i, a més, proposes que la llengua catalana fos oficial a la Unió Europea, no hi hauria cap inconvenient per incorporar-la.

Així, la resposta del màxim representant del Parlament Europeu no aporta res de nou a la postura utilitzada per les altres institucions comunitàries, en el tema de la llengua. Be és cert que tampoc va mostrar massa interès o preocupació quan se li va fer saber que el Parlament Europeu era la institució que havia posat més reticències a poder utilitzar el català, possibilitat que es pot fer en les altres institucions. Un cop més, des de Brussel·les, ara des del Parlament Europeu, ens indiquen quin és el camí i, una vegada més, s'ensorra aquella aspiració de molts catalans que pensàvem que la solució de les nostres mancances nacionals i lingüístiques, ens arribaria d'Europa. Toca, doncs, fer un bon exercici de realisme i entendre la situació que hi ha i actuar en conseqüència, enfocant els esforços en aconseguir progressos dintre de l'estat i, sobretot, essent militants en l'utilització de la nostra llengua. No sigui que, quan ens arribi l'oficialitat, siguem menys catalanoparlants que ara.