El proper 4 de novembre es decidirà la seu del Procés de la Unió pel Mediterrani, a la que opta Barcelona, com no pot ser d'altre manera, donada la demostrada vocació mediterrània de la capital catalana, en tot moment del decurs de la història, com en el fet concret de que ja va ser la seu, l'any 1995, de l'anomenat Procés de Barcelona, l'objectiu del qual era i és aprofundir en la comunicació dels estats dels dos costats de la Mediterrània, des del punt de vista polític, econòmic, social i cultural. Deu anys després, l'any 2005, Barcelona va tornar ser la seu des d'on es donava un altre impuls a la cohesió de les societats mediterrànies. La veritat, però, és que no és fàcil aprofundir i avançar en els objectius establerts, bàsicament per les diferències econòmiques, socials, culturals i religioses, que hi ha entre el nord, ric i desenvolupat i el sud, empobrit i amb una gran densitat demogràfica, a part de les influències religioses, ben diferents entre el nord i el sud. Així, en aquest escenari, Barcelona competeix per la seu de la unió euromediterrània, amb Malta, Tunísia Marroc i França (Marsella). s evident que per tradició, esforç, compromís, per la feina feta i per l'interès de les institucions, la seu pertoca a Barcelona, però sovint les voluntats no estan en consonància amb les aliances. De moment la presidència del Consell de la UE, aquest semestre en mans franceses, no juga a favor de Barcelona, sinó de Marsella i, per altre banda, també hi ha posicionaments a favor de que sigui una ciutat d'un estat del sud qui albergui la seu. Veurem si els esforços i les aliances de la diplomàcia espanyola acaben fent caure la balança cap a Barcelona. La veritat és que per Barcelona i també per Catalunya, seria una bona noticia que la seu de la unió euromediterrània es quedés a casa.