Sovint se situa l'escenari mediterrani com a bressol de la cultura, la política i la religió. D'aquestes contrades han sorgit les tres religions monoteistes -cristianisme, islamisme i judaisme- que tant han influït, i ho segueixen fent, a la humanitat. En aquest entorn mediterrani s'hi han centrat durant molts anys els avenços més significatius de la humanitat, però també
hi ha hagut les guerres més aferrissades, ja que on hi ha poder hi ha conflicte. Si ens situem a l'actualitat, observem que aquests mil·lennis d'influència mundial no han servit per fer de la Mediterrània una zona de convivència pacifica, d'estabilitat econòmica, ni de tolerància. Malauradament, hi ha una sèrie de dades que avalen aquesta situació. D'una banda, la diferència de renda per càpita entre la riba nord i la sud és de 14 a 1, és a dir que en només 14 quilòmetres de distància que té l'estret de Gibraltar, hi ha uns diferència abismal en la riquesa mitjana d'un ciutadà europeu respecte d'un ciutadà de la riba sud.
Si a això hi afegim que la demografia avança en sentit contrari a l'economia, amb la realitat que l'increment a la riba sud és espectacularment superior al de la riba nord, ens trobem amb un sud amb una gran densitat de població jove sense expectatives laborals, que sovint no té més sortida que emigrar cap a la riba nord, més rica i amb més capacitat d'adsorbir mà d'obra. s evident que aquesta situació s'ha agreujat substancialment amb la crisi econòmica, en el sentit que el nord ja no té la capacitat que tenia fa uns anys d'absorbir l'emigració del sud.
Per altra banda, la cultura i la religió també presenten una barrera important per la cohesió social i convivència entre les persones: de fet, ens trobem amb un nord regit per la cultura occidental i el cristianisme com a creença i amb un sud on l'islamisme té una supremacia absoluta i ho impregna tot. I, a més, per acabar-ho d'adobar, a l'Orient Mitjà, hi ha el conflicte entre l'islamisme palestí i el judaisme d'Israel, situació agreujada per un llarg període de conflicte territorial.
s evident, doncs, que amb aquestes credencials, l'escenari mediterrani no és un oasi de convivència, tot i els esforços que s'hi esmercem, els quals són del tot necessaris. Així convé que el Procés de Barcelona, iniciat el 1995, i totes les institucions civils ad hoc, els propis governs dels estats i la Unió Europea a través de la Secretaria per la Mediterrània, ajudin a fomentar l'entesa, la igualtat i la convivència entre les comunitats, ja que del bon resultat d'aquestes accions en depèn el benestar, naturalment, dels països i ciutadans de la mediterrània, però també, per la influencia mundial de la zona, serà un bon símptoma per la humanitat.
