Les revoltes que estan protagonitzant els ciutadans en els diferents estats del món àrab han sorprès.
I no només els propis règims autoritaris, sinó bona part dels governants occidentals i també els opinadors i experts. I és que pocs es pensaven fa un parell de mesos que el mapa polític del nord d'Àfrica canviaria com ho està fent, tot i que encara res és definitiu. S'ha parlat molt de Tunísia, d'Egipte, del Iemen, de Jordània.... i ara, sobretot, de Líbia, on s'ha instal·lat un conflicte, per no dir guerra, de difícil solució, amb intervenció aliada amb l'aprovació explícita de Nacions Unides.
Veurem com es desenvolupa tot plegat. Del que passi, però, a Líbia en prendran bona nota els altres mandataris de règims autocràtics que ara per ara estan capejant com poden el descontentament popular, mirant d'evitar que al seu país sorgeixi una revolta que pugui fer trontollar -i a la llarga, fer caure- el règim. I és en aquest escenari que la Unió Europea ha tornat a arribar tard i s'ha mostrat feble.
A part de les declaracions democratitzadores i de la participació activa en la resolució de l'ONU dels diferents estats membres, la UE com a tal, a través de la responsable d'exteriors, la baronessa Ashton, no ha acabat de fer-se sentir. Tot plegat, entre la poca determinació durant anys en criticar els règims que ara cauen i la poca fermesa en el moment actual, el paper d'Europa està sent força galdós, en un moment que hauria d'estar plenament present i actiu, si és que volem ser influents en el món.
