JOAN COSCUBIELA (Barcelona, 1954) és advocat. Des de 1995 és el secretari general
de Comissions Obreres de Catalunya. El 1984 va iniciar la seva carrera a CCOO representant el sindicat al Consell de Treball, a l'Institut Nacional de la Seguretat Social i al Consell de l'Institut Català de la Salut. Més tard fou nomenat secretari de Relacions i Acció Institucional, i finalment, després del sisè congrés del sindicat, va assolir la secretaria general.

Catalunya tindrà un nou Estatut satisfactori des del punt de vista social i nacional?
Encara queden algunes setmanes que seran importants per al desenvolupament final, però a hores d'ara ja s'apunta que el text té una potencialitat important des del punt de vista social i nacional. Per primera vegada, un text d'aquesta naturalesa contindrà un títol de drets i deures que obligarà els poders públics de Catalunya. Pel que fa a les competències, hi ha aspectes clau per a un sindicat, com la capacitat de gestió dels fluxos migratoris o l'execució de la política laboral a Catalunya. Pel que fa al finançament, és un pas qualitatiu i quantitatiu, que aportarà una major suficiència i capacitat d'autogovern financer per a les institucions catalanes.

En matèria laboral, l'Estatut permetria parlar d'un marc de relacions laborals propi per a Catalunya?
En l'àmbit laboral aquest Estatut no té capacitat legislativa, entre d'altres coses perquè la proposta inicial que va sortir del Parlament tampoc no la contemplava. Però a més, en les relacions laborals anem cap a un procés d'harmonització més ampli, no pas a esmicolar-les. Si bé és important que el nou Estatut, amb els seus principis rectors reconegui el marc català de relacions sociolaborals, la seva concreció no depèn tant del marc legislatiu com de la voluntat de sindicats i empresaris a través dels convenis col.lectius i del Tribunal Laboral de Catalunya.

I per què no s'avança tant com es podria en aquesta construcció?
Ni abans ni ara no hi ha res que impedeixi, per exemple, convertir tots els convenis provincials en convenis catalans. Avui ja estem fent convenis catalans, però si no avancem més és perquè els sectors empresarials es neguen a convertir quatre convenis provincials en un de català, fonamentalment perquè planteja un problema econòmic per a ells.

Només econòmic, o també polític?
La raó per la qual els sectors empresarials no avancen en aquesta línia és fonamentalment econòmica, perquè el manteniment de convenis provincials suposa salaris i condicions de treball inferiors als de Barcelona. I en aquest sentit, veuen un aprofundiment dels convenis catalans no des de la perspectiva de l'autogovern sinó de la seva butxaca. Per això ho bloquegen.

Ha destacat la importància de gestionar els fluxos migratoris. Quins avantatges comportarà per a Catalunya?
Tal com queda el tema de la immigració en l'Estatut comporta un pas endavant, perquè plasma el reconeixement de la competència de la Generalitat de Catalunya per concedir permisos de treball, i de manera compartida amb l'administració de l'Estat pels permisos de residència. Crec que és molt positiu, perquè el Govern tindrà més instruments per intervenir el qüestions migratòries, i a la vegada, és fa una legislació coherent econòmicament que permet avançar en l'autogovern. Ara bé, per no fer volar coloms i perquè ningú no s'enganyi, aquesta competència, com tot a l'Estatut, requerirà desenvolupar-se amb lleis específiques. O sigui que no és d'avui per demà i, malauradament, els fluxos de la immigració no els marca cap llei, ni catalana, ni espanyola, ni europea ni mundial, els marca una situació perversa de desigualtat en les condicions de vida.

Optimisme moderat, doncs.
És que això passa amb aquest Estatut, amb l'anterior i amb qualsevol altre que es pogués signar, perquè la idea força estesa que l'Estatut ens ho resoldrà tot, o ens ho impedeix tot, és simplista. Però és clar, forma part del debat simplista que tenen la societat catalana i espanyola des de fa molt temps...

La definició de Catalunya com a nació no ha estat inclosa a l'Estatut. Quina importància té per a vostè aquest fracàs?
Si la ciutadania de Catalunya considera que som una nació, doncs això serà així perquè, en definitiva, nació i autogovern depenen de la voluntat de ser del conjunt de la ciutadania. Es pot continuar sent nació sense necessitat de cap text jurídic que ho reconegui. Hagués estat bé, però sincerament, em sembla més un debat de passadissos de molts "Palaus" que no pas quelcom que afecti les condicions de vida de la gent.

Trobeu que el nou Estatut ha deixat fora qüestions imprescindibles per al futur del país?
A diferència dels polítics, els sindicalistes creiem que no hem de valorar l'Estatut en relació a allò que podia haver estat en un imaginari, que pot estar molt bé, sinó en relació a la realitat de la qual partim, que és la d'un Estatut de 1979 molt erosionat per lleis estatals.

La societat civil s'ha desmobilitzat amb l'Estatut?
No sé què és exactament la societat civil... CCOO no ens hem desmobilitzat mai, hem jugat un paper molt actiu i hem fet propostes que s'han recollit. El que potser sí que ha passat és que davant la situació de forta confusió, i sobretot davant de tantes dosis de tacticisme polític, la ciutadania, que és intel·ligent, no ha fet seguidisme. Quan es convoca a una mobilització que proclama que no toquin ni una coma de l'Estatut, la societat civil és prou intel·ligent per saber que aquest plantejament és inviable. La societat civil, quan es creu una cosa, és capaç de mobilitzar-se, però no li agrada que la instrumentalitzin, menys encara per interessos partidistes.

Què ha suposat el canvi de govern a l'Estat espanyol en matèria social i laboral?
A Espanya, el punt de partida era molt nefast, el PP havia entrat en una dinàmica de crispació amb la reforma laboral imposada, després amb el tema d'Iraq, el Prestige, etc. La situació era tan deteriorada que el canvi polític ha dut aires nous i s'han produït alguns elements de reforma significatius. Però si bé s'han fet avenços en matèria civil, en els drets socials i econòmics de moment no veiem una especial significació. Per exemple, la reforma fiscal presentada per Solbes té una línia de conducció molt semblant a la dels governs de Felipe González i Aznar.

I a Catalunya?
Després de 23 anys, un canvi de govern sempre es nota, especialment en l'àmbit educatiu i social. Però sembla com si a Catalunya hi hagués un monocultiu polític, que és el del conflicte Catalunya-Espanya. Aquesta centralitat absoluta del conflicte ha situat en un terreny totalment secundari els problemes socials que té el país. No dic que no s'abordin, senzillament, no es consideren polítiques prioritàries.