Josep Torrents (Barcelona, 1958 és un dels fundadors d’Església Plural, una entitat que presideix actualment. En l’àmbit professional, Torrents és graduat tributari i comptable, i es dedica al sector informàtic en una empresa. És casat i té un fill. Església Plural vol aportar una veu progressista des de dins de l’Església, reivindicar la personalitat pròpia de l’Església catalana i arribar als sectors cristians que, decebuts amb el funcionament d’aquesta institució, fa temps que estan desmobilitzats. Per què sorgeix la necessitat de crear un moviment dins l’Església catalana com és Església Plural?
L’any 2001, la situació a la Diòcesi de Barcelona s’havia degradat moltíssim, amb un cardenal –Ricard Maria Carles- que rebutjava tota mena de diàleg. Molts pensàvem que no s’havien de crear més bisbes auxiliars, perquè aquests hipotecaven la possibilitat que si arribava un nou bisbe, pogués iniciar projectes propis. Aleshores, Ricard Maria Carles va nomenar Saiz Meneses, i això va fer vessar la darrera gota de la paciència d’un grup de persones. Hi va haver indignació, però cap reacció, fins que quatre penjats vam escriure una carta de protesta al cardenal, que van signar més de 7.000 persones. Ens vam adonar que hi havia molta gent tipa de la deriva sectària que anava prenent l’església tan a nivell espanyol i català, i que calia actuar.

Sectària en quin sentit?
Únicament es donava veu a un posicionament que podem associar amb els moviments neoconservadors que van sorgir a l’ombra de Joan Pau II, que van trobar un ressò molt important en el cardenal Rouco i després en el cardenal Cañizares. Es negava l’existència d’una mentalitat més oberta i progressista.

Què vol dir ser progressista a l’Església?
Inclou acceptar els drets socials afortunadament ja respectats a casa nostra, com el matrimoni entre persones del mateix sexe, o acceptar els mètodes anticonceptius? Ser progressista no vol dir acceptar-ho tot i identificar-ho com a positiu, sinó estar obert a interpretar i a entendre l’Evangeli en base als signes del temps actuals, és a dir, en funció d’uns contextos culturals i històrics que no són iguals per a tots. Això vol dir que els continguts doctrinals es poden revisar i adaptar-los, amb esperit crític, al pensament, als avenços de la ciència, etc d’una societat.

Hi ha gaires progressistes, a l’Església catalana actual?
Hi ha molts progressistes silenciosos, que se senten profundament vinculats a l’Església però que en viuen al marge perquè estan molt desencisats d’aquesta institució. Nosaltres volem recuperar tota aquesta gent perquè des de dins ens ajudin a renovar l’Església i treure a la llum la seva pluralitat.

La percepció que sovint es té des de fora de l’Església és que la jerarquia eclesiàstica catalana està espanyoliltzada, tant políticament com en les maneres autoritàries. És cert?
A l’Església catalana li manca lideratge. Com a Espanya i a Europa, els bisbes no es creuen que són bisbes, perquè són funcionaris vaticans triats expressament per tenir una dependència extrema de Roma. Això ens empobreix molt.

Un grup de bisbes espanyols van promoure un manifest per la unitat d’Espanya. L’Església catalana està o no espanyolitzada?
Espanya ha intentat absorbir Catalunya a nivell cultural, social i polític, però també a nivell eclesiàstic. Volien colonitzar el país portant-hi religiosos espanyols que volien sotmetre la personalitat pròpia de l’Església catalana. Els capellans de base van tenir un paper clau per evitar aquesta assimilació, però avui l’Església espanyola encara ho intenta.

I ho aconsegueix, en certa mesura?
Encara hi ha molta dependència. L’Església espanyola sempre ha intentat influir en el Vaticà prevenint-lo contra el nacionalisme eclesiàstic català. Mentre al Vaticà hi hem tingut persones que han transmès informació objectiva sobre Catalunya, això ha quedat una mica compensat, però en el moment en què hem perdut influència des de Catalunya, tant en l’àmbit polític com en l’eclesiàstic, qui ha marcat la informació que arribava a Roma, interessada i manipulada, ha estat la Conferència Episcopal Espanyola. El resultat és que ens han posat bisbes mancats de sensibilitat catalana, que a banda de no creure’s el càrrec, tampoc no creuen que hi hagi una Església catalana.

Des de quan, Catalunya ha perdut pes polític i eclesiàstic al Vaticà? La culpa és del Govern tripartit, com va assegurar l’expresident Jordi Pujol aquest estiu?
No, aquesta situació ve de lluny. Durant 23 anys la política de CiU davant l’Església va ser molt dèbil, fins pràcticament la seva darrera legislatura al govern, CiU no es va adonar que el procés de descatalanització de l’Església catalana afectava el país. Quan va decidir intervenir-hi estimulant la presència directa al Vaticà, ja era massa tard.

I el Govern tripartit no va tenir com a prioritat el Vaticà.
Va ser força insensible, empès per prejudicis d’èpoques anteriors i marcat per un cert anticlericalisme. Les esquerres no se n’han adonat que l’Església encara pot ser molt útil al procés nacional de Catalunya, i de forma una mica sectària han desfet el poc que havia fet CiU. Cal lloar però, l’aposta que va fer el tripartit pel fet intereligiós a Catalunya creant la secretaria específica per a aquests afers.

En un país aconfessional i on els governs han estat triats democràticament, no és una opció del tot legítima, la del tripartit?
Església Plural està d’acord amb la laïcització de la societat, que és i ha de continuar essent positivament laica. I evidentment, la religió no ha d’interferir en els afers polítics del país, però reivindiquem el fet religiós com a quelcom de positiu per a la societat en tant que ajuda a la convivència i a crear una societat més justa. Això el tripartit no ho tenia clar fa tres anys, tot i que els partits que l’integraven han començat a adonar-se’n que cal donar sortida a una qüestió que per a la immigració és molt important.

Per a les relacions amb el Vaticà, un govern conservador sempre és més ben rebut que un executiu d’esquerres?
Hi influeix més la cultura religiosa que no pas el color polític del govern. ERC, PSC i ICV deuen suspendre en cultura religiosa... CiU té molta més cultura religiosa, per la seva pròpia gènesi. Però al marge del color polític, cal que el nou Govern se n’adoni que per a consolidar un projecte de país és important mantenir una bona relació amb el Vaticà, i també amb les altres cultures religioses.

Sovint es veu l’Església com una institució dominada per quatre càrrecs amb una ideologia intolerant amb la diferència i autoritària. És una imatge real?
La jerarquia eclesiàstica és una estructura monàrquica amb connotacions absolutistes, i això fa que els missatges només arribin a través de la jerarquia. Feta aquesta constatació, un dels nostres objectius és fer veure que l’Església és plural, de manera que molts responem de manera diferent a qüestions socials com els matrimonis homosexuals, el paper de la dona, etc.

Cal democratitzar l’Església?
L’Església és una monarquia absoluta. Hauríem de separar el govern espiritual del govern quotidià. En govern espiritual, hem d’anar cap a formes de portar l’Església més comunitàries, recuperar aquell esperit de servei inicial i concretar més quina ha de ser la funció de la persona que estigui al capdavant d’una diòcesi, i fins i tot del Papa. Pel que fa a la gestió quotidiana, que no té res a veure amb la fe, hauria de ser plenament democràtica.