JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA (Cambrils de Mar, 1952) és president d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat el proper 1 de novembre. És diputat al Parlament de Catalunya des de 1988 i ha estat conseller en cap de la Generalitat de Catalunya des del desembre de 2003 fins al gener de 2004. Sap que a molts dels seus electors els costarà votar ERC si pensen que implica fer president a Mas o a Montilla, però Carod defensa el perfil propi dels republicans i la necessitat d’enfortir-se per tenir més capacitat de decisió l’endemà de Tots Sants.

Es deu imaginar que alguns militants i votants d’ERC es troben en una situació complicada quan pensen que a la pràctica, votar ERC probablement vol dir fer president Montilla o Mas. Per als qui no els agradi cap de les dues opcions, hi ha cap altra possibilitat a contemplar?
A la majoria dels nostres electors no els agrada ni una opció ni l’altra, per això ens presentem nosaltres. ERC no és partit apèndix de ningú, és el referent de l’esquerra nacional, som catalanistes i d’esquerres i d’esquerres i catalanistes en igual, i ens presentem a les eleccions amb un projecte propi que no és el de Mas ni el de Montilla. L’única possibilitat de dur-lo a terme és sumant base social i, per tant, com més suport obtinguem a les eleccions, més forta serà Esquerra, la seva capacitat de decisió i el seu marge d’acció. L’única opció independentista és ERC i l’únic candidat sobiranista és el d’ERC.

També li deu haver arribat que alguns d’aquests militants serien feliços si ERC es plantegés les eleccions per obtenir el màxim nombre de diputats per fer una oposició forta....
Sí, però la política es fa governant més que no a l’oposició. Des de la contra, es poden fer propostes, criticar polítiques concretes, contribuir amb mocions a la governabilitat, garantir l’estabilitat parlamentària, però les polítiques per la gent es fan des del Govern. Ho hem pogut comprovar en aquests escassos dos anys i mig, des dels departaments de la Generalitat on Esquerra ha tingut àrees de responsabiltat, amb accions de govern tan emblemàtiques i fonamentals pel futur del país com el Pacte Nacional per a l’educació, el Pla de ciutadania i immigració, el Pla per a la igualtat de gènere, l’Acord Estratègic per a la competitivitat, el Pla d’internacionalització de les empreses o el Pla de Recerca.

El vot en blanc perjudicaria o beneficiaria ERC?
L’abstenció i el vot en blanc perjudica a tots els partits i a la qualitat de la democràcia. Però, de moment, i la campanya tot just s’ha engegat, res ens fa pensar que no sabrem mobilitzar el nostre electorat...

Després que ERC fos expulsada del Govern per gosar contradir l’executiu de Maragall en l’Estatut, la distància entre ERC i PSC és la mateixa que entre ERC i CiU?
Depèn dels temes de què parlem. En alguns no hi ha diferències entre ells, però. Considera que, malgrat les declaracions de tots dos candidats, convergents i socialistes no estan tan lluny com diuen? Els socialistes i els convergents, per utilitzar la mateixa terminologia que vostè, sempre s’acaben posant d’acord en els grans temes de legislatura. Per exemple, tots dos partits van votar a favor un Estatut que devaluava clarament les aspiracions col·lectives del Parlament de Catalunya. És clar que depèn del resultat de les eleccions, però no hi ha grans diferències substancials entre els dos projectes polítics de CIU i PSC. Cap dels dos no vol una Catalunya sobirana.

Hi ha qui diu que la reedició del tripartit no serà possible, encara que ERC, PSC i ICV ho acordessin, perquè CiU guanyarà en escons, i Zapatero no autoritzaria Montilla a fer aquest pacte. Creu que es podria produir aquesta situació?
Crec que a Zapatero ja li aniria bé un govern a Catalunya de CIU amb el suport puntual del PSC perquè li resol un problema de conflictivitat davant el PP. Al cap i a la fi, CIU és qui va investir president Aznar dues legislatures consecutives i amb qui va pactar la darrera vegada al Parlament. A Zapatero tampoc no li interessa tenir el partit d’Artur Mas fora de la governabilitat perquè això li garanteix un suport estable a les Corts espanyoles per a la resta de la legislatura. Però està per veure si Montilla, que seria el gran sacrificat d’aquesta maniobra, ha deixat el ministeri i la política de Madrid només per fer d’apuntador al Parlament. Un govern de CiU amb el suport extern de Montilla seria, definitivament, la mort política del PSC. I suposo que el PSC també hi tindrà alguna cosa a dir.

Vostè ha dit que ERC ha après la lliçó després de l’experiència del tripartit. Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de fer una gestió institucional. Si hagués de reeditar el Tinell, quina condició posaria ERC per damunt de qualsevol altra?
Ara ja n’hem après i sabem que cap dels projectes, plans o iniciatives que vam posar al programa del Tinell no són possibles sense disposar dels mecanismes de poder que ho permetin. Temes com la CCRTV o la cultura haurien d’haver anat de manera ben diferent.

A ERC li han posat l’etiqueta de passerells des de l’oposició, i de gestors mediocres des d’alguns sectors del propi Govern. Què ha passat exactament amb el pacte amb el PSC perquè hagi acabat així? L’oposició de CIU ha estat encara molt més destructiva que la del PP,per tant, sense comentaris. Al Govern els problemes amb ERC ha estat polítics (diàleg amb ETA i denúncia d’un Estatut rebaixat), però no hi ha ni un sol cas de mala gestió. Ni l’enfonsament del Túnel del Carmel, ni la vaga de metges, ni l’oblit del món rural, ni el desastre de l’aeroport, ni la immigració descontrolada, etc, ha estat responsabilitat d’Esquerra.

En l’aspecte estrictament nacional –tot i que vostès no vulguin separar-lo del social-, en què s’ha notat el pas d’ERC per la Generalitat en matèries tan importants cm la llengua, la cultura o els mitjans de comunicació?
Hem doblat el pressupost destinat al català, hem obert una escletxa per a la nostra llengua a les institucions europees i hem contribuït a l’obtenció del domini .cat. També hem reforçat enormement el suport estructural al coneixement de la cultura nacional fora del Principat, de forma regular, discreta i eficaç. I també hem ajudat els mitjans en llengua catalana.

Es pot desenvolupar un projecte nacional potent sense tenir molta presència a la societat civil i amb escassos mitjans de comunicació amb sensibilitat nacional?
Sense un poder econòmic al servei del país i amb pocs mitjans de comunicació que actuïn en clau nacional és complicat avançar. Per això hem de buscar mecanismes d’atracció cap a la causa nacional que prioritzin el benestar i la qualitat de vida i es facin inseperables de la necessitat de sobirania política.
ERC és l’únic partit que ha fet alguna autocrítica a la seva actuació, tant en el Govern com en l’Estatut. Pot detallar una mica més aquesta autocrítica que ja ha fet ERC, i que de moment no han fet la resta de formacions?
Nosaltres som com som, humans, amb virtuts i defectes, com els té tothom. Ja he parlat prou en aquests darrers mesos com perquè hagi de continuar insistint-hi. Els altres no n’han parlat mai dels seus, i jo diria que no són perfectes.

Pasqual Maragall va oferir a Montilla tots els actuals consellers per repetir en un proper Govern, i aquest va acceptar. ERC ha avançat algunes de les conselleries que voldria gestionar, han fet el mateix amb les persones que podrien encapçalar-les?
Parlar de persones seria començar la casa per la teulada. Tindrem més responsabiltat, menys o cap en funció de la força que ens doni la gent amb el seu vot. Però si haguéssim de fer cas a allò que ens demanen molts sectors afectats, hauríem d’acabar administrant totes les conselleries.

La unitat extrema no existeix en cap formació política, sempre hi ha matisos, que no necessàriament impliquen restar, també poden sumar. En el cas d’ERC, que aporta Carod-Rovira i què aporta Puigcercós al projecte final?
Som dues persones de generacions diferents, de llocs diferents, de tradicions i cultures diferents. La suma d’aquestes diferències enforteix Esquerra perquè totes estan encaminades al mateix objectiu: una nació catalana, lliure i sobirana on la gent hi pugui viure millor. 

A ERC hi ha prou dirigents com per assegurar el relleu dels líders actuals d’aquí a uns anys?
Tant el grup parlamentari, com els ajuntaments, com entre els quadres del partit hi ha gent capacitada i amb la il·lusió suficient com per garantir la continuïtat del projecte.

Vostè ha pagat un preu polític alt per intentar la pau a Euskadi, i ha estat blanc de la brunete mediàtica espanyola. Però ha tingut la sensació que també a Catalunya ha fet nosa, tant en part del seu entorn com en la resta de partits polítics?
El temps posarà les coses al seu lloc i la gent sabrà jutjar els esforços personals i els riscos polítics qque cadascú ha assumit en la recerca de la pau. La baixesa moral d’algunes afirmacions que es van sentir en aquell moment va ser considerable. Les que venien d’Espanya eren previsibles. Les que sortien de Catalunya tenen un nom que me l’estalvio.

I en el món de l’independentisme, troba que hi faltarien cares importants dels sectors econòmic, cultural i de la societat civil per articular un debat ideològic més potent?
L’independentisme només serà majoritari quan la sobirania esdevingui un horitzó necessari, atractiu i útil i no un projecte que faci por o aparegui com a extremista o radical. Per anar més enllà de la llengua i la cultura s’haurà d’anar substituint bona part dels sectors dirigents de tots els àmbits del país per persones que facin de la idea de Catalunya-Estat el gran somni nacional compartit.