LLUÍS FOIX és director de La Vanguardia Digital. Llicenciat en periodisme i dret, ha estat director de La Vanguardia, director adjunt i sotsdirector en diverses etapes des de 1982. Va ser corresponsal a Londres durant vuit anys, i a Washington tres més. Ha cobert informativament set guerres i ha viatjat per tot el món, enviant cròniques i anàlisis des de 82 països. Lluís Foix és especialista en política internacional i columnista d'actualitat. També participa en tertúlies radiofòniques i televisives.
Vostè coneix a fons l'exercici de la professió de periodista fora del país. Quin és el grau de maduresa de la professió a Catalunya respecte a països com França o la Gran Bretanya, que se solen posar com a model?
Els periodistes som més o menys com a arreu d'Europa, hi ha gent que pensa d'una manera, gent que pensa d'una altra, gent que està formada i gent que no. Però la diferència rau en què en llocs com França, Anglaterra, Alemanya i Itàlia, el periodista té una formació molt més sòlida que al nostre país. I a casa nostra, molts periodistes encara no han assumit que la professió ha canviat radicalment, i els que ho entreveiem, tampoc no ens adonem de fins a quin punt ho ha fet.
En què ha canviat la professió?
El periodista ha perdut el monopoli de la informació, i les empreses periodístiques clàssiques també l'han perdut. El periodista es troba amb una competència inesperada, no només perquè les noves tecnologies ofereixen altres vies de comunicació i de transmetre la informació i de donar opinions, sinó perquè el concepte de temps i espai s'ha reduït d'una manera absoluta. Ja no dominem el que passa i no podem manipular la informació. Això ha canviat totes les relacions comunicatives, també les que s'establien entre el poder i el periodista, perquè en realitat, el polític ja no necessita la premsa per dir el que vulgui, fins i tot té un blog on hi pot penjar el que vulgui.
Quins límits s'han de posar en les relacions entre les administracions i els mitjans de comunicació?
Els límits del distanciament i el respecte. No podem caure en el parany de creure que el periodista està destinat a fer caure governs, però tampoc que ha de fer la pilota a un govern o criticar-lo gratuïtament.
Potser a alguns periodistes o sectors ja els va bé, entrar en aquest joc de "complicitats"?
Hi ha periodistes de tota mena, però és cert que cada vegada costa més trobar periodistes amb criteri propi, perquè a mi no m'interessa un periodista que vagi a favor o en contra d'un govern o d'una empresa, sinó que un pugui dir el que li sembli d'un govern d'ara, anterior o del que vingui, i que tingui credibilitat per fer-ho.
Però quantes empreses permeten aquesta llibertat?
A totes les empreses periodístiques hi ha cartells a les redaccions que indiquen les pautes de la censura, cartells que de fet no hi són però que tothom sap que hi són... La llibertat no és pura, hi ha graus, i és veritat que en aquells països on ha progressat més la societat és en aquells en què hi ha hagut llibertat de premsa.
És el cas de Catalunya?
Catalunya no és un mirall en aquest sentit... Catalunya és una societat en què es diuen més coses a les redaccions que no pas s'escriuen als diaris, i es diuen més coses als passadissos del poder que no pas transcendeixen en accions. Crec que seria millor per al país un distanciament molt més gran entre la classe política i la classe periodística.
Sovint el vincle entre periodistes i polítics sembla més estret del que en realitat és.
Les relacions entre els polítics i els periodistes han de ser molt mesurades. Hi ha una cosa que ara amb el tripartit ja no es fa, però quan hi havia el president Pujol sí. Reunia la flor i nata del periodisme català al dinar de Nadal, i tots allà escoltant discursos. Això no és bo per al país, els periodistes han d'estar en un lloc i el poder polític en un altre.
La relació entre polítics i empresa periodística té a veure, entre d'altres, amb qüestions econòmiques. No és fàcil distanciar-se gaire quan arriben molts diners.
Aquestes relacions econòmiques s'haurien d'arribar a canviar, perquè si bé el bon periodisme i el negoci es donen la mà, no passa el mateix amb el mal periodisme.
La política de subvencions a casa nostra està molt consolidada. Considera que s'ha de modificar, aquesta relació econòmica?
Les subvencions són una amenaça terrible per al periodista, coarten la seva llibertat. Ara bé, la llibertat mai la pots tallar, o et surt per un cantó o per l'altre, perquè la gent vol saber què passa, i quan arribes a la feina, mires tots els diaris i escoltes la ràdio, però també les webs que tenen una estructura molt simple amb poques despeses, i que per tant no depenen de subvencions ni de grups multinacionals, i diuen el que volen sense fer jocs d'equilibris.
S'ha d'acabar la política de subvencions, doncs?
A Anglaterra no existeix, a Itàlia tampoc -tot i que molts mitjans de comunicació són del mateix Berlusconi-, a Suècia i els Estats Units tampoc. En els països més seriosos, els governs no han de subvencionar res.
Si Catalunya vol ser seriosa...
Hi hauria d'haver una separació absoluta entre poder i mitjans de comunicació, o si més no, una transparència molt més gran. Però a Catalunya hem de tenir present l'excepcionalitat de la llengua. Durant molts anys, per tal que el català pogués sobreviure a la ofensiva que hi ha hagut del castellà, els governs han donat subvencions, però aquests n'acaben donant també per altres consideracions o motivacions. No hi pot haver una repartidora oficial.
La publicitat té un efecte similar al de les subvencions en la manera d'actuar dels mitjans de comunicació. També corrompen l'exercici del periodisme, els anuncis i patrocinis?
Les administracions i les empreses volen tenir la seva influència en els mitjans, i la seva incursió s'ha vist afavorida per un fet objectiu, i és que els diaris de paper perden venda, a causa de l'aparició dels gratuïts i d'internet. Aleshores, les empreses periodístiques, per vendre més, ofereixen col.leccionables, productes més o menys editorials, patrocinats per alguna empresa gairebé sempre. Tots els diaris estan alimentats per marques, i això, com les subvencions, també influeix molt.
Parlem del Col·legi de Periodistes. Vostè finalment ha renunciat a ser degà de consens perquè no va apreciar unitat total en el projecte. Però quines són, al seu parer, les prioritats del CPC?
Un col.legi professional ha de vetllar pels interessos dels seus col.legiats, bàsicament professionals. Pels interessos bàsicament laborals, crec que els sindicats tenen el paper de ser tot el reivindicatius possible. El CPC ha de ser un espai de reflexió col.lectiva de la professió, que analitzi el canvi sociològic i cultural que viu el periodisme. I crec que el Col.legi s'ha de modernitzar, amb una comunicació més fluïda, obrint un debat intern respectuós, i sobretot, pensar que el CPC no és propietat de ningú, només de la professió. En aquest sentit, hauria de donar cabuda a l'alt percentatge de periodistes joves que venen d'una altra cultura periodística i que s'han hagut d'espavilar més que la meva generació per guanyar-se la vida.
Vostè ha dit que el CPC no ha de ser propietat de ningú. Creu que aquesta institució s'ha tancat a un sol sector?
No li ho sabria dir, perquè la meva relació amb el Col.legi ha estat només de col.legiat. En qualsevol cas, el CPC del 2006 ha de fer un replantejament perquè hi entri gent nova. No sé si ha estat propietat d'uns o altres, però s'ha de comprendre que hi ha hagut persones que hi han dedicat molts esforços en moments en què la situació era força difícil.
Quina mena de relacions ha d'establir el CPC amb les administracions?
D'institució a institució, amb el benentès que la Generalitat és molt més poderosa i important que el CPC. Ha de ser una relació cordial però distanciada, i el CPC mai no ha de permetre rebre consignes de cap mena d'autoritat, i menys encara traslladar aquestes consignes als col.legiats.
Amb el cas del Carmel...
Va ser una actuació desafortunada per part del Govern i per part del CPC, i això no ho ha de fer mai un col·legi, i per descomptat tampoc un govern.
Tothom ha après la lliçó?
Jo crec que no tornarà a passar un episodi com el d'El Carmel, guanyi que guanyi al CPC i governi qui governi a la Generalitat, perquè atempta contra el lliure exercici de la professió.
