Nascut a Terrassa el 1954. Llicenciat en Ciències Econòmiques a la UAB (1976), on es va doctorar (1981). Actualment és professor de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, els mitjans de comunicació i els fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític. En destaquen Plegar de viure (1981), Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984), Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995) Ben educats. Defensa útil de les convencions, el civisme i l'autoritat (2003), Proposta d'intervenció per a la conciliació d'horaris familiars, escolars i laborals (2003), El desconcert de l'educació (2000). Com a periodista, va ser subdirector del diari Avui (1989-1991), i col·labora regularment a la premsa i revistes del país. Una part d'aquesta producció periodística ha estat recollida en el volum Algú sap cap on anem? (1992). Ha rebut els premis Avui de periodisme (1989); el Premi Nacional de Periodisme (1994) i el de periodisme Serra i Moret de Civisme (1995). Has estudiat diversos temes d'un interès més que evident per a conèixer la societat catalana d'avui (la religió, els mitjans de comunicació i el catalanisme polític). Creus que el teu patriotisme, entès en sentit ampli -com a compromís amb una determinada col·lectivitat -, t'ha influenciat a l'hora d'escollir aquestes qüestions?
Gairebé diria que és al revés, m'he anat interessant per temes diversos en funció de les oportunitats: primer la religió, després el periodisme i la qüestió nacionalista, a través de la Universitat Catalana d'Estiu... La meva presa de consciència nacional ha anat vinculada a la feina i a l'experiència. A través de l'estudi he conegut les realitats concretes. A mi el que m'interessa és el meu país, no la sociologia. És un instrument per entendre el meu país, el que m'interessa. D'això ha nascut un compromís i un patriotisme que es fonamenta en aquesta voluntat de conèixer i de transformar.

Has estat un dels intel·lectuals que ha fet més incidència en la importància dels mitjans de comunicació, fins al punt d'haver estat subdirector del diari Avui, i n'has estudiat el pes en un determinat període de la política catalana a Política de paper. Premsa i poder a Catalunya, 1981-1992. Quina creus que ha estat l'evolució durant els darrers anys des del punt de vista de la nacionalització de la política catalana?
A l'hora de valorar-ho és molt difícil substreure's dels moments particulars, i més en moments de crisi com el que ara vivim. Tens la impressió a vegades que hi ha una feinada enorme feta, però que el progrés és petitíssim. Mirat amb una certa distància seria absurd negar que no hi ha hagut canvis, perquè n'hi ha hagut: de tenir televisió a no tenir-ne, de tenir Catalunya Ràdio a no tenir-ne, de tenir l'Avui, El Punt, El Periódico o no tenir-ne, de tenir tot d'eines d'internet en català a no tenir-ne, no es pot dir que no s'hagi progressat. Però és com una cursa desigual en que tu progresses però l'adversari també progressa i de vegades no saps si no guanya terreny per molt que tu corris. En el cas del català quan jo era petit era al carrer, però no era a les institucions. Ara hem aconseguit que sigui a les institucions, i ens ha escapat del pati de l'escola.

Una afirmació que jo he sentit de tu, referida a la construcció nacional dels Països Catalans, és que l'impuls provendria del País Valencià i de les Illes Balears més que de la pròpia Catalunya. Ets un dels pocs intellectuals catalans que ha tengut en compte, a l'hora de reflexionar sobre el país, el conjunt de la nació. Què creus que es podria fer per augmentar el contacte entre les societats dels diferents territoris?
Imaginar una relació d'igual a igual és ingenu perquè no hi ha igualtat en el punt de partida, no tothom està en el mateix moment de desenvolupament nacional. Jo el que dic és que la perifèria sempre és més creativa, ja sigui perquè viu en situacions més límit, ja sigui perquè té més pressió damunt, ja sigui perquè està més allunyada del centre i es pot permetre llibertats que quan ets més a prop del poder no et pots permetre. S'haurien de reforçar molt les relacions en el terreny de la producció de coneixement i d'intercanvi econòmic. Normalment només hem pensat en la cultura, però ara posaria més l'accent en aquests dos àmbits.

Has defensat sempre la teva independència com a intel·lectual, que no ha exclòs el teu posicionament en determinats moments. En aquest sentit, has estat alhora compromès i crític. Com valores la situació de la intel·lectualitat dels Països Catalans a l'hora de mantenir la el pensament crític davant qualsevol poder?
És molt difícil parlar en general, perquè hem viscut uns anys de trasbals. Jo crec que ara no sabem on hem anat a parar. Per a mi el manteniment de la independència vol dir prendre decisions de vegades difícils i no entrar a formar part de determinades organitzacions que comprometrien la teva independència. En l'àmbit dels Països Catalans hi ha gent amb situacions molt diverses. Com que és una situació política difícil hi ha hagut molts intellectuals, fins i tot molts periodistes, que han optat per prendre partit de manera molt visible, molt activa, i em sembla que això ens ha pres força. Jo crec que en aquests moments tenim una intel·lectualitat de força baixa, en part per aquests compromisos.

Darrerament has reivindicat la importància de la societat civil com a element fonamental per al procés de reconstrucció nacional. Quin paper penses què haurien de jugar entitats com Obra Cultural Balear, Acció Cultural i Òmnium Cultural?
Durant uns anys hem confiat molt en la política, aquí va passar durant el Pacte de Progrés i entitats com l'Obra Cultural varen perdre el nord. Pots arribar a pensar que com ja hi ha els nostres ja no queda espai d'actuació i, a més, els nostres de vegades t'entrebanquen el terreny de treball i s'enduen la gent que treballa amb tu. I no saps mai si surts guanyant o perdent com a organització. A nosaltres ens va passar el 2003 amb el que semblava el gran bot nacionalista. L'experiència ha estat dramàtica, aquí i allà. Jo valor de manera diferent el paper de l'administració pública. Què poden fer l'Obra Cultural, Òmnium i Acció Cultural? Han de liderar les disponibilitats de molts ciutadans que tenen ganes de treballar pel país i se'ls hi han de donar eines. Moltes vegades aquestes associacions et mobilitzen un dia a l'any, et demanen una quota, però no acaben de trobar la fórmula de que aquesta participació sigui intensiva i constant i no esporàdica. Que tenguin una presència amb moltes activitats, que sàpiguen vertebrar un moviment de voluntariat que permeti una participació més continuada.