JORDI PORTA (Barcelona, 1936) va cursar estudis de Filosofia a la UB. Va ser director de la Fundació Jaume Bofill (1970-2001) i és Síndic de Greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona des de l'any 2000. Membre del Patronat del Centre UNESCO de Catalunya i del Consell Assessor del Patronat Català ProEuropa. Jordi Porta ha publicat el llibre Anys de referència, amb el qual va obtenir el Premi Trias Fargas el 1997. El 2003 va arribar a la presidència d'Òmnium Cultural. Sectors d’ERC i el PSC han assegurat que Catalunya ja es troba en una etapa postnacional. A què creu que es refereixen?
Doncs no s’entén gaire, perquè el fet nacional és universal. Probablement, amb aquesta afirmació intenten reflectir un cert cansament respecte al debat nacional que hem viscut en aquests darrers dos anys arran del nou Estatut d’autonomia, s'ha confrontat una idea d’Espanya com a nació unitària amb la disputa pel reconeixement d’Espanya com a realitat plurinacional. La gent, i especialment els partits polítics, estan esgotats en aquest sentit, i quan es refereixen a una etapa postnacional busquen sortir una mica d'aquesta polèmica permanent. Però en realitat és una qüestió més profunda, no entrarem en una etapa postnacional fins el dia en què es reconegui que Espanya és un estat plurinacional.

Una de les cartes de presentació del Govern de Zapatero era l'aposta per una Espanya plural. Decisions com retallar les emissions de RTVE a Catalunya li fan pensar que anem en la direcció oposada?
És un intent d’afirmació unitària de la nació de caràcter espanyol. Si realment hi ha institucions compartides que responen a una realitat plurinacional, com per exemple RTVE, vol dir que els seus plantejaments també han de ser compartits a nivell de programació, i les desconnexions en llocs com Catalunya han de ser molt clares. Ara bé, si el que defensen és una televisió pública nacional centralista, doncs no cal que els ciutadans catalans la seguim pagant amb els nostres impostos.

Respecte al decret de mínims del castellà, la justificació que dóna Madrid és que servirà per assegurar el bilingüisme a Catalunya...
Amb afirmacions com aquesta només demostren ignorància. Hi ha informes que evidencien que l’alumnat català té el mateix nivell de castellà que la resta d’alumnes de l’estat. A banda, i atenent a l'Estatut que fixa les competències en educació, la ministra no pot prendre una decisió sense negociar-la prèviament amb el conseller d’Ensenyament, envaeix competències.

La decisió va ser unilateral, però el conseller Ernest Maragall en cap moment no va mostrar una posició de rebuig.
El conseller podia acceptar el decret per no crear conflictes, però el que no podia acceptar és que no en tingués coneixement previ ni oportunitat de negociar res.

També hi ha qui diu que la cultura catalana és una cultura totalment subvencionada. Òmnium té algunes dades que demostren que més aviat és el contrari. Quina és la situació real?
Les cultures són subvencionades arreu del món, i tots els països prenen mesures per promocionar i protegir les seves expressions culturals. A Catalunya s’insisteix molt, amb connotacions negatives, en què la nostra cultura està subvencionada, com si les altres no ho estiguessin. Si analitzem algunes dades, trobem coses curioses com ara que dels 16 milions d'euros que el 2006 la Generalitat va destinar a subvencions a la premsa escrita, gairebé la meitat han anat a parar a grans corporacions que produeixen en castellà.

Considera que la relació entre les institucions i les entitats civils està massa condicionada per la política de subvencions?
Les entitats hauríem d’intentar –Òmnium ja ho està estudiant- tenir uns fons propis per no dependre tant de les subvencions. En el nostre cas ja disposem d’un fons, perquè tenim 15.500 socis i les seves quotes ens permeten tenir un percentatge del nostre pressupost cobert amb recursos propis Ara bé, és evident que tenim una subvenció de l’administració pública en funció dels programes que desenvolupem, i aquesta ajuda s’ha d’entendre amb una certa generositat política, perquè treballem en qüestions d'interès per a la societat. La cultura no sempre ha d’estar subvencionada, però en determinats programes és necessària l’ajuda pública.

Això no condiciona?
La nostra entitat és indepedent, no respon a la corretja de transmissió de cap partit polític, de manera que no se'ns poden exigir contraprestacions partidistes. En política, l’òrbita que podríem anomenar sobiranista, nacionalista o catalanista, està dividida des de fa temps.

En el cas de l’Òmnium Cultural, aquesta divisió ha dificultat d’alguna manera la presa de decisions a l’entitat?
Les divisions entre els partits polítics es reflecteixen en l'entitat, és evident, i cada soci pot tenir simpaties per la formació que vulgui. Però justament això ens ha fet veure que, sense entrar en problemes d’estratègia política, podem mantenir un espai d’aprofundiment ideològic i de difusió de qüestions en què hi coincidim tots, és a dir, la promoció de la llengua, la cultura i la consciència nacional. És evident que l’espai polític ha quedat fracturat darrerament, però nosaltres treballem a un nivell prepartidista, que cada vegada és més necessari.

Els reptes de l’Òmnium en matèria nacional haurien estat els mateixos amb un govern CiU-ERC que amb l’actual equip de Govern PSC-ERC-ICV?
És probable que sí, perquè sempre ens trobem en la necessitat de reforçar la promoció de la llengua la cultura i la personalitat nacional. Ara, si a l’entitat haguéssim fet un referèndum per saber quin era el pacte que preferirien els socis, probablement haurien triat l’altra opció. En tot cas, hem de saber separar clarament la nostra funció de l’opció estratègica de caràcter partidista respecte al reconeixement d’aquesta realitat nacional.