FELIP PUIG (Barcelona, 1958) és enginyer de Camins, Canals i Ports. Comença a militar a CDC, on desenvolupa diversos càrrecs locals a Parets del Vallès. Posteriorment, col.laborarà amb la secretaria d'0rganització de CDC. El 1988 s'incorpora a la Generalitat com a director general de Serveis Comunitaris del Departament de Benestar Social, fins el 1992. Entre el 1988 i el 1996 és president d'ADIGSA, empresa pública de la Generalitat. Felip Puig ha estat conseller de Medi Ambient entre el 1999 i el novembre 2001, moment en què passa a ser conseller de Política Territorial i Obres Públiques. Entre el novembre de 2002 i el desembre de 2003 va ser portaveu del Govern. Actualment és el portaveu del Grup Parlamentari de Convergència i Unió.
Ha canviat en algun sentit l'estratègia de partit de CiU després de l'èxit de la manifestació del 18 de febrer?
Hem llegit la manifestació amb molt de respecte i reflexió. Estic segur que molta gent que anava a la manifestació ho feia sense un ànim partidista ni un esperit de derrota o de desencís. Molts ciutadans han vist que tothom deia la seva sobre Catalunya, i han volgut sortir al carrer per fer sentir la seva veu i dir clar que som un nació. Però a CiU no canviem la nostra estratègia, perquè la nostra tasca ara és negociar i asseure'ns a la taula, i no pas gesticular com estan fent d'altres.
Zapatero i el PSOE interpretaran el missatge de la societat catalana?
ERC cau en alguns errors després de la manifestació. D'entrada, creure's que a Madrid es mouran les coses, i en següent lloc, pensar que a Madrid no es coneixia prou aquest sentiment arrelat de nació. En el fons, ERC és víctima de la seva pròpia debilitat, perquè no és capaç de traslladar amb prou contundència aquesta realitat nacional. En canvi a CiU estem convençuts que a Madrid saben perfectament que Catalunya és una nació.
I per què no van donar suport a la manifestació?
Tenim clar que es va produir en un moment inoportú, perquè difícilment el PSOE mourà la seva posició com a conseqüència d'aquesta manifestació, doncs seria un signe de debilitat que la política espanyola no es pot permetre. El suport que li ha donat ERC forma part d'aquesta trajectòria cap al buit absolut d'aquest partit, mentre que a CiU volem canalitzar aquesta força del país cap a escenaris positius, segurament amb una part de renúncia, però sempre construint més que no pas conduint a carrerons sense sortida.
Alguns càrrecs de CiU han acceptat en privat que potser la federació es va equivocar no donant suport a la manifestació.
A la manifestació hi van participar militants, votants i gent propera a CiU, però continuo convençut que la direcció de CiU vam fer el que havíem de fer: donar llibertat als nostres militants i no donar cap instrucció ni en un sentit ni en l'altre. Però des del punt de vista oficial, no adherir-nos-hi, perquè hauríem donat un missatge contradictori que hagués significat perdre la nostra coherència. Potser sí que a CiU hi ha gent una mica més neguitosa, però són poques les veus que creuen que no vam fer el que havíem de fer.
Pensa que CiU, amb el pacte amb el PSOE i no donant suport a la manifestació, s'ha pogut posar d'esquena amplis sectors sobiranistes del país, i que això tingui un cost electoral?
La manca de lideratge institucional del president Maragall, el Govern trencat d'una manera notable i l'atac frontal del PP configuren un escenari on és lògic que algú pensi que CiU pot perdre una part del suport. Però la meva intuïció, i les nostres dades, diuen exactament el contrari: CiU continua cotitzant a l'alça perquè la majoria dels nacionalistes aposten per no tornar a repetir els errors del passat, on per cert ja ens hi va portar ERC.
Quina fórmula utilitza CiU per no repetir errors del passat?
Per primera vegada en cent cinquanta anys de catalanisme polític, CiU ha trobat la solució de l'equilibri, la que no cau en el radicalisme estèril que acaba provocant fractures i conflictes greus, ni en l'entrega a les forces espanyoles. La nostra fórmula és forçar al màxim la negociació, però apostant per una entesa que ens permeti avançar.
En aquest darrer tram de la negociació, es pot collar més el PSOE?
S'ha donat una imatge no exacta de l'acord Mas-Zapatero, com que estava tot tancat. Però el pacte es va fonamentar en dos principis, el reconeixement nacional i el model de finançament. La resta continua negociant-se encara. Per tant, hi ha possibilitats d'avançar en gestió d'infraestructures, en àmbits competencials o en el reconeixement de la nostra identitat lingüística amb l'administració, per exemple. En qualsevol cas, ja hem aconseguit que Catalunya sigui reconeguda en el sí de la llei orgànica de l'Estatut com una nació, i un model de finançament que, sense arribar a l'òptim que va aprovar el Parlament el 30 de setembre, significa trencar el règim comú i avançar cap a un sistema de suficiència financera molt important per al país.
Així, el sí de CiU a l'Estatut està totalment decidit?
El sí de CiU està garantit si l'actitud del PSOE s'adiu als principis d'acord amb Zapatero i si en l'àmbit competencial es respecta bàsicament allò que s'havia negociat en els darrers mesos. Però no descartem que hi hagués alguna actitud del PSOE que ens acabi fent repensar el nostre suport a l'Estatut. No és una amenaça, és només la constatació que el nostre marge de maniobra es manté obert fins al final del procés.
I si ERC es manté en el no i proposés la retirada de l'Estatut, CiU s'escoltaria la proposta?
En els darrers mesos, ERC ha demostrat una immaduresa i una falta de responsabilitat notable, per tant no descartem res que pugui fer ERC. Darrerament, les actituds d'ERC són del tot suïcides. Nosaltres els hem advertit que se'n van al precipici, però no ens escolten.
Però es plantejaria CiU una hipotètica retirada?
Només ens plantejaríem la retirada de l'Estatut si el PSOE es desdís del reconeixement nacional, del pacte de finançament, o si hi hagués algun plantejament en l'àmbit competencial o de relació bilateral que trenqués el principi de confiança que hem establert.
Veu convenient la celebració d'un referèndum per l'Estatut en la situació actual de divisió en el suport al text?
No contemplem aquest escenari, el més esperpèntic que es podria produir. Si després de l'aprovació de l'Estatut al Congrés no hi hagués alguna decisió per part del PSOE o d'ERC, CiU és evident que hauria de prendre una determinació.
La determinació seria mantenir-se al marge de la convocatòria, és a dir, no fer campanya pel sí?
La fractura institucional, social i nacional seria de tal magnitud que CiU no podria mantenir una posició lògica en un univers d'irracionalitat. Per tant, és probable que ens plantegéssim quina hauria de ser la nostra posició en un referèndum mancat de tot compromís i de sentit comú. Però avui encara hi ha marge de temps perquè algú hi posi sentit comú.
Aquest algú té nom i cognoms?
Ha de ser el PSC. El mateix partit que va impedir al president Maragall renovar el seu Govern, ara podria fer servir la seva força perquè el president del a Generalitat no convoqui un referèndum amb un conseller primer demanant el no a l'Estatut. Seria mantenir artificialment en vida un Govern que ja fa mesos que ha mort. Però la veritat és que l'aliança Maragall-ERC és un còctel absolutament imprevisible, el PSC no reacciona i el PSOE òbviament hi posa tota la pressió però no acaba de tenir els mecanismes per donar-hi una solució definitiva.
