MANEL SALVADÓ (La Ràpita, 1970) és enginyer industrial. Als 26 anys munta la seva pròpia empresa i posteriorment deixa de treballar a la seva companyia per incorporar-se a una empresa de Benicarló. Actualment és director de desenvolupament corporatiu d'un grup industrial al País Valencià. És un dels fundadors de l'Associació Catalana de Professionals el 1995, i des d'aleshores n'és el president. L'ACP ha impulsat el manifest No en el nostre nom, que denuncia que l'Estatut aprovat és una hipoteca per al futur de tota una generació. El manifest ja ha rebut unes 3.500 adhesions.

Què diferencia l'Associació Catalana de Professionals de la resta d'entitats cíviques que treballen per país?
El nostre camp d'actuació. Si bé tenim presència en l'àmbit cívic i social, compartint espai amb d'altres entitats, entenem que el lideratge en aquest camp l'han de dur altres entitats de l'espai catalanista. Per això ens centrem en l'àmbit més estrictament professional, en el qual, per manca d'altra gent amb voluntat d'actuar, tenim la responsabilitat actuar com a punta de llança sobiranista en àmbits professionals.

Quina feina fa l'ACP als Col·legis Professionals?
La nostra actuació es fa visible al Grup de Periodistes Ramon Barnils, amb la presència de socis de l'APC al col·legi d'Enginyers Industrials i a la junta de Pimec, una relació molt directa amb l'escola de negocis d'ESADE i una presència activa al Cercle d'Economia.

L'àmbit dels professionals de Catalunya està prou conscienciat del fet nacional? Costa d'entrar en aquest món més del que costaria fer-ho en un entorn d'associacionisme cultural, per exemple?
Costa d'entrar-hi perquè no hi ha gens de tradició que el món del professionalisme es vinculi a un ideari polític, ni aquí ni a cap altre lloc. Però això no vol dir que no hi hagi gent, sinó que aquesta no tenia la sensació que des d'una patronal es pogués fer país.

Tradicionalment, l'empresariat català ha estat i és conservador, i poc donat a reconèixer la seva catalanitat. L'ACP és l'excepció?
Som menys excepció del que la gent es pensa, de debò. El món de l'empresa no és aliè al sobiranisme polític, tot el contrari, Catalunya té molts empresaris sobiranistes.

Públicament, no se'n veuen gaires.
Hi ha un problema, i és que en el món empresarial, la rendibilitat dels projectes empresarials és primordial, i aquesta passa per prioritzar aspectes estrictament empresarials per davant d'altres temes més cívics, socials o nacionals. Però no crec que hi hagi un percentatge d'empresaris molt inferior que siguin sobiranistes respecte als funcionaris, metges o qualsevol altra professió. El que passa és que el Col.legi de Metges no fa de lobby nacional.

L'ACP ha impulsat el manifest No en el nostre Nom. La conclusió a què arriben, que l'Estatut hipoteca tota una generació, es produeix després del pacte Mas-Zapatero?
Teníem clar que l'entitat havia de fer algun acte de suport l'acord aprovat al Parlament el 30 de setembre. Però el manifest no sorgeix per un pacte circumstancial, perquè ja teníem clar que l'acord Mas-Zapatero no seria el mal pitjor, sinó el procés de la Comissió Constitucional, com ha acabat sent. Per tant, el desencadenant ha estat l'evolució de les negociacions, que ens ha fet perdre la confiança en el sistema de partits.

En tots els partits?
Segurament hi ha partits que han tingut un paper més digne que d'altres, però el que s'ha fet evident és que tenim un sistema de partits incapaç de fer una lectura en clau de país d'allò que havien forjat el 30 de setembre, una proposta d'Estatut de gran nivell. Jo, que sóc independentista, vaig constatar que aquell document era d'una gran valentia nacional.

I ara en canvi, considereu que el text aprovat a Madrid hipoteca tota una generació. Tant ha canviat?
Doncs sí.

Qui en té la culpa?
La culpa probablement la tenim el país, que ja és ben llastimós. Jo he viscut amb tota la cruesa la pressió espanyola sobre els professionals catalans, i personalment no voldria tornar a passar per l'experiència dels darrers mesos treballant fora del Principat. Per tant, que ningú no em digui que "si ens donen menys ara, no patiu, que d'aquí dos anys tornarem a demanar-los alguna cosa". El gran drama d'aquesta situació és que algú ens vulgui fer creure que aviat tornarem a obrir la caixa dels trons per demanar millores i no passarà res. Jo no estic disposat a aguantar que cada dos anys se'n riguin de la meva ascendència nacional. Ara tocava de forma clara fer un Estatut per als propers 25 anys, i no s'ha fet.

Els partits en són conscients, d'aquesta hipoteca?
Jo diria que no, perquè no haurien actuat com ho han fet.

S'ha escoltat la societat civil i el món professional, en tot el procés de l'Estatut?
A Catalunya el procés va tenir tota la legitimitat en aquest sentit. En el moment en què s'ha sortit fora, jo ja no sé quins criteris s'han aplicat. Però no entenc que els partits catalans hagin anat a discutir cadascú pel seu compte i que s'hagi tancat la negociació quan encara hi havia espai per a la negociació.

S'ha comentat que algunes entitats de referència del país potser no han estat prou contundents en la defensa dels interessos nacionals.
L'ACP ha tingut sempre una postura clara. Si es refereix a l'Òmnium, com a soci de l'entitat que sóc, són conscient que ha tingut una pressió molt gran, i per tant no li retrec res. Amb tot, crec que el conjunt de la societat civil hem de començar a prendre directives pròpies, independentment del que facin els partits.

Creu que les posicions de les entitats s'han vist afectades per la divisió i enfrontament entre CiU i ERC?
Indubtablement, i això és greu. Per això crec que el moviment cívic que dóna cobertura al sobiranisme polític ha de superar aquesta dependència, perquè els partits polítics ja han deixat de ser estrelles per convertir-se en un reflex d'un moviment social.

La manifestació del 18 de febrer és una mostra d'aquest canvi?
Sí, perquè en aquella mobilització hi havia gent que votava CiU, ERC, PSC, ICV o que no votaven. Quan tu vas per davant dels partits polítics, has de ser capaç de desautoritzar els teus representants polítics. L'actitud d'ERC em sembla correcta i l'actitud de CiU em sembla correcta des de la seva perspectiva, però des de l'ACP fem el que creiem que hem de fer, i ara mateix és explicar que aquest Estatut no compleix els objectius que com a generació ens podíem haver marcat.

Quina postura tindrà l'ACP davant el referèndum?
Encara no ens hem reunit per pensar-hi. En qualsevol cas, tenim clar que no direm que sí.