MURIEL CASALS (Avignon, França, 1945), és economista. Actualment és professora de Fonaments d'Anàlisi Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB. També és comissionada del rector de la UAB per la Xarxa Vives d’Universitats. Acaba de ser nomenada presidenta de l’Opinió Catalana, en substitució de Fèlix Martí. Forma part del Consell Català del Moviment Europeu, i va ser membre del Consell d'Administració de la CCRTV, des d'on va viure el naixement de TV3 i Catalunya Ràdio. Què implica per a vostè fer-se càrrec de la presidència de l’Opinió Catalana?
D’entrada, em fa una mica de por. Però em ve de gust, perquè estic en una etapa de la meva vida en què crec que puc exercir una certa capacitat de relació amb la gent i sobretot, de fer de pont entre persones amb sensibilitats diferents. Crec que sóc capaç de destacar els acords i els punts de coincidència i llimar les antipaties entre persones, perquè sovint els enfrontaments no són pas ideològics, sinó provocats per una certa animadversió entre persones, perfectament superable. Em sembla molt enriquidor poder fer aquesta tasca.

Quin rol social i polític ha de jugar l’Opinió Catalana en la nova etapa que enceta l’entitat i en el nou context polític?
Som una organització molt petita, i ara el nostre protagonisme ha de ser menor, hem de tenir un perfil suau que ens permeti fer de coixí, ser un lloc de trobada i de debat on es troben persones que pensen i actuen diferent, però que senten la necessitat de discutir justament sobre aquesta diferència. Debatre en un marc intel.lectual ens dóna força a tots, tant als que estem darrere com als que tenen responsabilitats polítiques, i també una certa força emocional, perquè la vida política és molt dura, també per a la gent que d’alguna manera hi està vinculada. Potser aquesta soledat que de vegades sentim davant els reptes es pot pal·liar comptant amb un entorn on cadascú expressa les seves opinions i els seus dubtes. I aquesta és la vocació de l’Opinió Catalana.

Però corren el perill de tancar-se en un món massa reduït.
Una altra cosa que ens convé fer és obrir-nos al món, perquè de vegades centrem la nostra vida política només en allò que passa a Catalunya i en la relació a Espanya, però una part dels nostres problemes s’assemblen als que poden tenir a Anglaterra, França o Italia, per exemple. Per buscar solucions és bo veure què fan altres polítics i acadèmics més enllà de casa nostra.

Al seu parer, existeix l’anomenada “fractura” en el món sobiranista?
La resposta més curta és no. Però és un no amb algun matís.

Matisi, doncs.
Hi ha un trencament que afecta la gent de CiU i la d’ERC. I per ser més precisos, és un trencament entre una generació relativament jove que ha estat a CiU i que ha fet tota la seva educació política i professional manant, i la gent d’una generació d’ERC que ara ha tingut l’oportunitat de manar. El fet de ser fora esperant arribar al poder, i els altres que tota la vida hi han estat i ara el perden, provoca una animadversió entre les dues formacions més exagerada del que correspondria als plantejaments de cada partit.

Això no és una fractura de difícil curació?
Són les generacions que d’aquí uns anys dirigiran la política del país. No. De catalanistes n’hi ha a tots els partits, i d’independentistes n’hi ha també a tots els partits –tret del PP-, i no és que un sigui més catalanista que l’altre, perquè el sentiment de ser més partidari d’una major autonomia, una sobirania forta o la independència són matisos que els trobem tant a CiU com a ERC, el PSC i ICV-EUiA. El sentiment de desig de sobiranisme no està vinculat a tenir simpatia per una formació en concret, i això ho demostra l’Opinió Catalana.

El nou Govern tindrà entre els seus reptes més importants la negociació per avançar en el canvi de gestió de l’aeroport d’El Prat. La societat civil i alguns sectors del món empresarial ja s’hi han pronunciat a favor. Creu que serà un punt clau en l’agenda de Montilla?
L’aeroport és una prioritat, i una mostra més de la necessitat que el Govern català ha d’emancipar les decisions polítiques catalanes del poder de Madrid d’una vegada per totes. És evident que la gestió de l’aeroport de Barcelona ha de dependre de les forces catalanes -sense discutir gaire si hi ha d’haver presència del món privat, que hi ha de ser-, perquè l’aeroport és una eina bàsica de contacte amb el món, i el repte important que té l’economia catalana és l’obertura al món. El cas de l’aeroport és un símptoma més de la dificultat que tenim en les relacions amb el poder de Madrid. En qualsevol cas,

Montilla s’haurà d’enfrontar al PSOE, i no serà pas fàcil.
No sé si Montilla i el PSC estan veritablement disposats a enfrontar-s’hi, però ho hauran de fer. El fet de ser al Govern de la Generalitat els porta inexorablement a defensar els interessos de Catalunya, i per fer-ho, s’enfrontaran a una negativa espanyola, que va més enllà dels interessos econòmics espanyols. De vegades hi ha arguments polítics que fan anar en contra del bé econòmic perquè, que El Prat sigui un gran aeroport, també és bo per a Espanya.

Què n’espera, doncs, del nou Govern?
Que el senyor Montilla i la part oficialment menys catalanista del PSC que ara es posa a manar, es proclamin més catalanistes. I probablement es radicalitzaran, no ho descartem.

Radicalitzar-se en el catalanisme?
Per què no? Penso que els fills i néts dels andalusos que van venir a Catalunya arribarà un moment en què defensaran que per desenvolupar el nostre país hem de trencar amb el poder central. Tinc una certa esperança que aquest pas, inesperadament, el faci la gent que ara manarà, perquè ells no tenen complexos, no els fa angúnia enfrontar-se amb els seus. És com quan un govern de coalició donava el ministeri de Treball als comunistes, perquè aquests no tenien por de reprimir els treballadors, perquè eren els seus. Potser un president oficialment menys catalanista farà passos que Pujol i Maragall no han sabut, no han pogut o no han volgut fer.

El Govern català també haurà d’anar a Madrid a negociar la Lofca, a demanar més diners per a Catalunya. Montilla plantarà cara?
Quan parlem de diners és quan l’enfrontament és més fort. El Govern de la Generalitat veurà que si vol desenvolupar polítiques socials, com promet, només ho podrà fer si té els diners. I en els darrers anys Catalunya ha quedat endarrerida respecte a Espanya en molts aspectes, perquè no tenim diners. Per tenir-los, el senyor Montilla s’haurà de barallar amb el ministre d’Economia espanyol, i quan li facin els números i vegi que Catalunya té un mal tracte, defensarà la seva empresa i es posarà ferm. I si no ho fa, haurem de protestar i denunciar que no compleix amb la seva obligació de defensar els interessos del nostre país.

La clàusula addicional tercera de l’Estatut, que es refereix a les inversions estatals en infrastructures per un període de set anys, és suficient per satisfer les necessitats del país?
Jo vaig votar no a l’Estatut perquè em va semblar que ens deixàvem prendre el pèl. Hem posat una clàusula que diu que les inversions que ens caldrien en proporció a la nostra contribució al PIB espanyol, les limitem voluntàriament a uns anys -que són justament els que s’han destinat a construir el TGV-, i a més diem a Madrid que si no vol, que no les faci, que no ens enfadarem pas. Ens vam equivocar amb aquesta clàusula, però el pitjor és que va ser una equivocació política, no pas una presa de pèl dels altres.

Serà necessari un pacte pel finançament, al marge de l’Estatut?
Sí, perquè l’Estatut no deixa les coses prou clares en el capítol de finançament. A més, crec que no ens hauríem d’haver replantejat un nou Estatut, sinó negociar un bon finançament, encara que soni molt materialista. Hauríem pogut avançar per la base, i després la resta ja hauria anat venint. Tenim un “Govern amic” a Madrid que ni tan sols ens ha volgut explicar els comptes....