MIQUEL SELLARÈS I PERELLÓ (Barcelona, 1946) és periodista. Fou fundador destacat de l'Assemblea de Catalunya i de CDC, partit que abandonà per participar en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra. Posteriorment, fou nomenat primer director general de Seguretat Ciutadana, amb l'encàrrec de crear la nova Policia de Catalunya i el seu model. Actualment presideix la Fundació Centre de Documentació Política (FCDP), de la qual n'és fundador. També és president del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC). Sellarès dirigeix la revista Debat Nacionalista, i és membre de les juntes de L'Opinió Catalana i d'Òmnium Cultural. També ha estat secretari de Comunicació del Govern.
Durant els dos últims anys, vostè no ha parlat de la seva estada al Govern. Quins problemes va tenir al capdavant de la secretaria de Comunicació?
Vaig aguantar moltes coses que no em tocaven, perquè estava profundament il·lusionat en la idea que, després de 23 anys de Pujol, era possible construir una esquerra nacional a Catalunya. Però als pocs dies de ser a Palau, em vaig començar a adonar de les dificultats amb què topava aquest projecte. Però és cert que el govern mal anomenat tripartit només va durar un mes, mentre Carod-Rovira va ser conseller primer.
Es van cometre errors, en la gestió de la crisi per l'entrevista de Carod-Rovira amb dirigents d'ETA?
El president de la Generalitat va cometre un greu error, però també el van cometre Carod i el seu entorn. Carod mai hauria hagut d'acceptar dimitir, el seu entorn en gran part va tenir massa tremolor de cames, i recordem que les dues persones que van posar el càrrec a disposició del conseller Carod després que ho fes ell mateix, vam ser dos independents, Raimon Carrasco i jo mateix.
Però vostès no van dimitir finalment. Per què no?
Perquè se'ns va dir que en un període màxim de dos mesos, Carod-Rovira tornaria al Govern, quan passés la mala maror.
Qui els ho va prometre?
Era el comentari que es feia a Presidència, entre el president i els consellers.
Què passa quan, al cap de dos mesos i mig, Carod no torna?
Apareix una persona que mereix tots els respectes, el conseller primer Josep Bargalló, però que evidentment no era la fotografia del Tinell ni tenia la personalitat de Carod. Aleshores me n'adono que necessito tenir per damunt meu una persona que admiri i respecti. Per altra banda, ja es veia que era impossible treballar amb l'entorn de Maragall, dedicat no a construir sinó a enfrontar-se a tothom. Per tot això vaig demanar a Bargalló, parlant-ne abans amb Carod i Benach, que em substituís.
Dos mesos després va aparèixer un informe apòcrif sobre mitjans de comunicació, que se li va atribuir a vostè.
En el seu moment vaig callar i vaig plegar perquè no volia comprometre ERC i els meus superiors. Però després de dos anys de silenci, vull dir que jo no vaig prendre la decisió política, no vaig ordenar fer aquest informe i no vaig escriure'n ni una sola lletra.
Per què, al seu parer, ERC es va equivocar en la gestió del cas Carod? Hauria hagut de deixar el Govern?
ERC va valorar que estava en el poder des de feia molt pocs dies, li feia il.lusió, però estic convençut que també creien Maragall no acceptaria la dimissió de Carod.
Finalment la va acceptar, i sembla que per ordre de Ferraz...
Penso que el president Maragall, a primera hora del matí d'aquell dia, no va donar importància a l'entrevista de Carod amb ETA, i fins i tot va pensar en el seu amic Ernest Lluch, que possiblement no hagués vist malament que s'intentés canviar la mentalitat d'ETA. Però ja sabem com va acabar la història, amb un canvi d'actitud a presidència per les ordres de Madrid, i la tremolor de cames no sols de l'entorn de Carod sinó de l'entorn Pasqual Maragall, que va veure la manera d'eliminar l'única persona que feia ombra al president, sense valorar que, trencant la foto del Tinell, tindrien moltes dificultats en el futur.
En aquest episodi començava el principi de la fi del Govern "d'esquerres i catalanista?"
Efectivament, el "tripartit" només va durar un mes.
En el temps que vostè va ser al Govern, el president Maragall prenia les decisions autònomament?
Jo tinc un respecte pel president Maragall, que és un home amb idees, amb genialitats, però un home tremendament influenciable. De manera que Maragall és producte d'ell mateix, però també, i molt, del seu entorn.
Què diferencia Maragall de Pujol en la seva actuació interna?
Maragall es va rodejar d'un entorn que no sols era mediocre, sinó que eren persones que no sentien la institució de la Generalitat. Sentien un ajuntament o una Diputació, però aquell sentit d'estat vers Catalunya que havien sentit els homes de Pujol, no.
Com repercutia aquesta actitud en el dia a dia en la Generalitat?
Es frenava constantment el president, o se'l conduïa a actituds molt sectàries. Jo em vaig fer un fart dir que no parléssim de tripartit, sinó de Govern de Catalunya, que era igual si un era socialista o d'ERC, o d'ICV. I en veure que això no era així, va arribar el desànim, amb un president molt en mans dels seus col.laboradors. L'entorn de Maragall no vibrava, i si ho feia, era només per fer grans batalletes entre nosaltres o per servir Zapatero.
El fracàs de l'experiència d'aquest Govern es deu als col.laboradors de Maragall?
Crec que el president, amb un altre equip, amb unes altres persones que ja hi són, al PSC, i que per tant no caldria anar-les a buscar fora, hauria pogut fer una gran obra de Govern. I no ens enganyem, si el conseller Nadal, com a portaveu, no hagués afrontat tots els problemes amb tranquil.litat i vocació de diàleg, aquest Govern hauria durat molt menys encara.
Quins enemics tenia Pasqual Maragall en la seva tasca de president?
Li van fer creure que el carrer Nicaragua era el seu principal enemic.
I dins del Govern?
A Palau hi va haver una mena de guerra, perquè en comptes de sumar, hi havia qui volia restar en una lluita permanent pel poder.
Qui volia restar?
L'entorn de Maragall, no ERC, que ja havia aconseguit moltes coses. Jo per exemple, quan vaig entrar com a secretari de Comunicació tenia totes les atribucions en aquest àmbit, però immediatament, quan van veure la meva implicació 24 hores en la meva feina, treballant amb tothom, amb independència del partit que fos, van començar les topades amb Jordi Mercader.
Topades de quina mena?
No suportava que em reunís amb tots els caps de premsa dels departaments, i em va dir: "no et preocupis, jo em reuneixo amb els del PSC i tu amb els d'ERC i aquests nois d'ICV -despectivament- si volen venir".
El Pacte del Tinell, era un bon projecte polític?
Per descomptat. Cercava la transformació del país no només en temes nacionals sinó socials i mediambientals. S'ha fet feina i obra de Govern, hi ha hagut gent que ha treballat moltíssim, tot i que no s'ha sabut vendre. No ha existit una política comunicativa unitària.
Quan es signa el Pacte del Tinell, tothom té clar què significa?
Cap dels tres partits es pensaven que a Madrid governaria Zapatero, i es pensaven que estaven creant un front nacional per resistir sis o vuit anys de PP a Espanya. De manera que es planteja un pacte del Tinell i un projecte d'Estatut molt ambiciós, però cap de nosaltres creia que es podria dur a terme.
L'endemà de la victòria de Zapatero, hi ha un canvi d'actituds, a la Generalitat, doncs?
La cara dels socialistes va canviar radicalment. Fins i tot algun dirigent socialista em va dir que ara no firmarien el pacte, perquè l'haurien de complir...
Però Maragall seguia parlant de l'Espanya plural i de l'Estatut.
I jo me'l vaig creure. Jo seré independentista fins que em mori, li vaig dir que si aquesta Espanya arribés a funcionar, a mi ja m'estaria bé per uns anys. Però ja em vist que aquesta Espanya no existeix.
L'Estatut aprovat no ha satisfet ERC ni part de la societat civil. Quins errors s'han comès, al seu parer?
Hauríem d'haver fet cas a Jordi Pujol, quan va dir que això no anava per bon camí i que més valia retirar-lo, i també hauríem d'haver escoltat el clam de la societat catalana. La societat demanava no tant un Estatut nou com una solució per al finançament i les infraestructures, i en aquesta demanda hi hauríem trobat els sectors econòmics, la societat civil, els grans grups mediàtics, etc. Però ens vam posar en una aventura superior, imaginant que aquest encantador de serps que és Zapatero permetria l'aprovació de l'Estatut del 30 de setembre.
Hi havia sortida possible perquè tothom pogués votar sí?
Jo hagués votat sí en cas que els polítics d'aquest país haguessin explicat la veritat, dient, escolteu, no hi ha més cera que la que crema, no podem avançar més... Però no, ens han dit que era un gran Estatut per trenta anys.
Què n'opina, de l'expulsió d'ERC del Govern pel seu no a l'Estatut?
ERC va cometre molts errors, fruit de la manca d'experiència, però sobretot, van tenir una actitud massa dubitativa sobre què calia fer. I això es paga. Si ERC es va moure per una foto, o perquè quatre assemblees de militants van dir que no, doncs ja podrien plegar. Però jo crec que ERC va veure que després de la manifestació del 18 de febrer, hi havia sectors socials que necessitaven un referent polític que digués no. Vull creure que l'actitud d'ERC va ser anar més enllà, i no pas una foto o altres interessos.
ERC hauria d'haver plegat abans que Maragall l'expulsés?
Possiblement, però quan van ser expulsats, van ser conseqüents i van actuar amb dignitat.
Diuen que el dia que expulsa ERC, Maragall decideix que no es tornarà a presentar.
Ell se n'adona que la política espanyola està interferint a Catalunya de tal manera que ja ens movem per mentalitat espanyola. Per què no podia ser que ERC i PP votessin el mateix? Perquè es pensa en clau espanyola, i no catalana. I això Maragall ho va veure.
Què falla en el sobiranisme?
La Transició es va muntar a l'entorn de l'Assemblea de Catalunya, però les bases teòriques es van fer a través del Congrés de Cultura Catalana. En els darrers anys de CiU i ara amb ERC no hi ha un projecte nacional econòmic, de seguretat, de mitjans de comunicació, internacional, etc...Només hi ha projectes partidistes, i per sobre d'aquests partits no hi ha referents, persones molt formades importants, amb un camí i un objectiu.
La construcció d'un nou projecte nacional passa necessàriament per un pacte CiU-ERC?
Cal obrir ponts entre aquestes dues formacions, tancar ferides i trobar persones que es retrobin. Però jo crec que caldria també que hi fos present l'esquerra del país, perquè no es pot deixar al marge els socialistes, perquè aquesta societat necessita també unitat civil.
Un govern d'unitat nacional?
No necessàriament, pot ser que en alguns estaments de la societat hi hagi punts de contacte entre totes aquestes formacions per a la construcció nacional.
