SALVADOR CARDÚS i ROS (Terrassa, 1954) és professor titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB i és doctor en Ciències Econòmiques per la UAB. Cardús col·labora habitualment a diferents diaris, com l’Avui, La Vanguardia i el Diari de Terrassa, i també a Catalunya Ràdio. També és autor de diversos llibres, entre d’altres, 'El desconcert de l’educació’ i ‘Ben educats’. Tribuna Catalana reprodueix íntegrament l'entrevista que L'Opinió Catalana li ha realitzat en el seu butlletí de tardor.
L'Opinió Catalana es manté en un moment en el qual sorgeixen plataformes i associacions de procedències diferents. Creu que l'Opinió Catalana serà l'últim reducte d'una certa transversalitat i pluralitat?
Una de les virtuts de l'Opinió Catalana en aquests moments és la seva història. No sé si hi ha gaires organitzacions que tinguin la seva solidesa. A més, ha fet molta feina, s'ha mantingut molt bé en el temps i ha organitzat jornades. La revista ‘Debat Nacionalista' ha mobilitzat gent molt interessant, ha aconseguit captar l'atenció de les primeres figures del país. Per tant, no és comparable a les plataformes que solen néixer reactivament per donar resposta en un moment de malestar. L'Opinió és una associació de gent amb opinió sobre el país i amb ganes d'opinar, la funció de la qual més que aconseguir una eficàcia transformadora immediata és mirar de reflexionar i de tenir una certa capacitat d'influència també amb l'estat d'opinió general. Crec que aquesta solidesa i llarga història garanteix la seva continuïtat.
Però l'Opinió va viure un cert trasbals intern fruit dels canvis polítics que es van produir amb el primer tripartit...
És veritat que el trasbals que va representar els canvis polítics de les eleccions del 2003 va suposar un trasbals interior enorme perquè alguns dels membres van entrar a formar part del govern o al revés, i això va crear tensions en les relacions internes. Segurament es van prendre algunes decisions i gestos que trencaven amb la posició de transversalitat en la qual l'organització s'hauria hagut de moure, però en moments de trasbals això és molt fàcil veure-ho després. El que cal és tornar a trobar el camí que ens marca la tradició, aquest espai de trobada i de sensibilitats polítiques diferents, però sempre des d'un element comú que és la voluntat d'emancipació nacional. Crec que estem en aquest bon camí. La presidència de l'Opinió Catalana és molt adequada i el nostre secretari ha tornat a trobar la seva posició adequada i tenim les eines i la gent adequada per seguir fent el que volíem fer, que és seguir pensant el país des del rigor. Per tant, llarga vida a l'Opinió Catalana.
Com interpreta la irrupció de noves plataformes i cercles que han sorgit darrerament?
Crec que són resultat d'un malestar al qual es dóna una resposta reactiva, per tant, moltes vegades són resultat de la improvisació, decisions a cop calent sense mesurar exactament el que es fa, sense tenir garantida aquesta perdurabilitat. Generalment, com que neixen del malestar, quan pensen què faran en general pensen també en mobilitzacions reactives. Em sembla que no són les que poden marcar un camí d'emancipació nacional perquè només es definirà si s'és capaç de definir una estratègia a mig i llarg termini i això bàsicament passa pels partits polítics i potser podria passar per altres grups d'influència, però no pel que són moviments merament reactius. Benvingut sigui tot el que canalitzi el malestar, perquè més val que el malestar es canalitzi ara, però no és sobre el malestar que construirem el país.
Davant aquest malestar, troba a faltar una reacció global de la societat civil?
El que li trobo a faltar és que s'arremangui i es posi a fer feina. La resposta ha de ser una resposta intel·ligent, organitzada i pensant en el mig termini i no en la reacció del curt termini.
Què li sembla la proposta del secretari general de CDC i president de CiU, Artur Mas, de refundar el catalanisme?
La respecto, perquè segur que neix d'alguna cosa més enllà de l'oportunisme. Ara bé, a vegades els partits es pensen que fins que a ells no se'ls ha acudit una cosa no se li havia acudit a ningú més. Aquest país l'estem repensant des de fa molts anys. Aquest país ha estat repensat pel dret i pel revés. El catalanisme està repensadíssim. Si volien repensar el país potser primer haurien de veure on som i no pensar que es pot començar de zero o pensar que tot està per fer, perquè no és així. I, d'altra banda, tampoc no sé si la funció d'un partit és repensar. Potser el país ja està repensat i són ells els que han de repensar com donen resposta a aquest país que està molt pensat.
I què en pensa de la proposta del president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, de convocar un referèndum el 2014?
Crec que és una situació encara pitjor que l'altra, ja que és pura improvisació. No hi ha cap pensament polític estratègic aquí. Hi pot haver una estratègia personal legítima, però no hi ha pensament polític, perquè el partit no en sabia res. Els que han de fer les ponències estratègiques del partit no en sabien res i, de cop i volta, els hi diuen que hi afegeixin la independència pel 2014. Això no és sòlid, això no construeix el país amb solidesa. Les coses no es fan d'aquesta manera. Hi ha països que els ha sonat la flauta i s'han trobat independents sense gairebé voler-ho, però a nosaltres no ens passarà això, perquè tenim uns veïns que ens vigilen perquè no soni la flauta.
Creu que la proposta del lehendakari Juan José Ibarretxe també és fruit d'una improvisació?
Crec que no té res d'improvisació. Aquesta sí que és una proposta que forma part d'un compromís electoral i és una resposta molt pensada a un col·lapse d'un pla Ibarretxe que es va estavellar a Madrid, que també era un pla molt ben pensat. La proposta que ha llançat Ibarretxe serveix per tornar a tenir veu política, per complir una promesa electoral i, en una operació de risc, per intentar desbloquejar una situació que no es mou. I és de tant risc que de fet qui es posa en risc és el mateix Ibarretxe. I això sí que és poc habitual en política. Si no surt bé, probablement Ibarretxe marxarà a casa havent proposat la consulta. I si surt bé la consulta i això desbloquegés el conflicte al País Basc, crec que Ibarretxe hauria cremat el seu actiu polític i passaria a la història com el qui ho va desencallar, però no seria qui ho gestionaria. Per tant, una acció que fa algú que arrisca el seu futur polític a mi em mereix molt de respecte.
Aviat es presentaran els resultats del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Ens podria explicar quins objectius té i quins avenços representa?
El Baròmetre és una mostra de com el país té capacitat de fer coses molt importants i molt potents. És una eina d'anàlisi, mesura d'audiències i pràctiques culturals de la potència que necessitava el nostre país. Primera, perquè s'interessa per la diversitat comarcal de la realitat cultural i mediàtica, que és molt gran. També havíem de donar resposta a una altra cosa que tampoc no teníem, l'eina que es preocupés de considerar la totalitat del nostre espai nacional, és a dir, dels territoris on es parla català, dels Països Catalans. També inclourà preguntes de pràctiques lingüístiques. Per tant, a partir d'ara es disposarà d'una eina molt potent, la més rigorosa possible superant els estàndards internacionals d'anàlisi d'audiències i de pràctiques culturals que permetrà poder donar respostes molt més intel·ligents, molt més precises i ajustades al que demana el mercat de la cultura i dels mitjans de comunicació.
