Els mitjans de comunicació públics són llaminers, molt llaminers per a la classe política. Tenir el control de la televisió i la ràdio públiques es converteix en un repte de primer ordre per als partits polítics, que pensen, erròniament, que el ciutadà és fàcilment a Els mitjans de comunicació públics són llaminers, molt llaminers per a la classe política. Tenir el control de la televisió i la ràdio públiques es converteix en un repte de primer ordre per als partits polítics, que pensen, erròniament, que el ciutadà és fàcilment adoctrinable. És per això que tot allò relacionat amb els mitjans de comunicació genera irritabilitat entre els polítics, conflictes d'interessos, defensar ara una cosa i l'endemà una altra en relació a la política de mitjans d'un govern, etc.
Cap partit se'n salva, d'aquesta obsessió, tot i que hi ha formacions que no tenen tantes dificultats per tenir mitjans amics, o mitjans fidels, mentre que d'altres tenen greus dificultats per tenir-los.
Aquesta reflexió ve a compte d'una proposta de CiU al Consell d'Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) per a la creació de la figura del defensor del pluralisme a la televisió i la ràdio pública catalana, davant la preocupació de la federació nacionalista pel que consideren manca de pluralisme en les informacions de la casa, i també per una tendència que CiU denuncia des de fa temps, la creixent espanyolització dels mitjans de la CCRTV. Una figura, per cert, que mai va proposar CiU mentre era al Govern. Ahir, en Consell, la proposta va ser rebutjada amb els vots dels representants del tripartit, i va tenir el suport del PP i de CiU. El director general de la Corporació, Joan Majó, també va votar-hi en contra, perquè considera que "suposaria una censura interna". Segons Majó, les funcions de vetllar pel pluralisme en els continguts dels informatius, programes d'entreteniment i de ficció i de garantir "l'accés equitatiu dels grups polítics i socials", corresponen al director general de la CCRTV, que ja les està exercint.