Al seu llibre "Aquella porta giratòria" Lluís Foix repassa la història del diari La Vanguardia, del que en va ser director. Diu que, amb aquesta novel·la, volia explicar com es vivia el periodisme quan va començar a treballar "i les misèries que hi ha dins d'un mitjà de comunicació normal i corrent".
Relata amb certa nostàlgia altres èpoques del periodisme, en què es fumava a les redaccions i es discutien tots els temes, en contraposició amb l'època actual, en què el periodista pot treballar des de casa. Creu que abans es valorava més els periodistes: "El periodisme d'aquella època ha perdut l'hegemonia i el control de la informació, que ara està socialitzada".
Reconeix que La Vanguardia ha servit als governs de torn, però diu que tampoc no ha fet caure cap govern, sinó que s'ha hagut d'anar adaptant a cada situació, igual que bona part de la societat catalana. Ell mateix, com a periodista, també es va haver d'adaptar, tenint sempre molt present que qui manava era el propietari i que els directors canvien... En el seu llibre també parla de l'elit que ha manat sempre al diari, però més aviat des d'un punt de vista personal, reflectint l'ambient d'aquella aristocràcia burgesa culta. També parla de Jordi Pujol i la relació de malfiança que va mantenir amb La Vanguardia, perquè l'inici de la seva carrera política va coincidir amb la campanya del director anticatalà Galinsoga, que va aconseguir fer fora.
I finalment també repassa la seva experiència com a corresponsal a Londres, on hi va anar de molt jove perquè sabia anglès. Explica que abans es valorava molt més la crònica del corresponsal que no pas la de l'agència: "érem els aristòcrates del periodisme".