Bona part de l’èxit que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía va recollir a les passades eleccions autonòmiques es va deure a una campanya que se sustentava fonamentalment en la polèmica. I si aquesta no existia calia crear-la. Ja feia anys que ho intentaven, des del Manifiesto de los 2.300, i sempre amb el tema lingüístic com a bandera. Finalment, el suport explícit de determinats mitjans de comunicació, el doblegament d’altres a l’hora de donar veu a qui fins aleshores no hi tenia més legitimitat que el PACMA, les declaracions i actituds provocadores dels seus líders i, també, algunes protestes en els seus actes molt ben aprofitades van donar tres diputats a aquesta formació. Ara, passada la marea, sembla que els seus diputats, més desorientats que una altra cosa, no passen de la categoria d’ornament al Parlament català i el partit es descompon internament. Tret de l’estirabot recent d’un programa de Telemadrid, la frenada que han fet els mitjans que aleshores els dedicaven portades cada dia i l’absència, per insostenible i absurda, de la qüestió lingüística i identitària en el debat públic posa les coses força difícils a Ciutadans. Paradoxalment, gaudien de més projecció abans d’entrar al Parlament que a hores d’ara.

I és que passar d’una campanya en què una sola idea, encara que falsa, pot bastir-ho tot, a haver d’actuar com una formació seriosa, amb un programa treballat i creïble i amb el sentit últim de la millora de les condicions de vida dels ciutadans no és gens fàcil. Ja ho va demostrar fa pocs dies la candidata a l’alcaldia de Barcelona, Esperanza García, en un fòrum per on han passat tots els altres cinc alcaldables i en què ella va batre el rècord de ser la més breu, amb un sorprenent quart d’hora de conferència. La cara, les mirades i les respostes de la candidata durant el torn de preguntes evidenciaven que aquell era dels pitjors moments que li havia tocat passar en púbic. Haver de parlar d’assumptes que no permeten la demagògia i que s’escapen de la lògica anticatalana quan no és té cap idea sobre la matèria pot arribar a posar molt nerviós al ponent, certament.

Ara, a pocs dies de les eleccions, i veient com el tema identitari pràcticament no ha entrat en escena, Ciutadans recorre a la vella fórmula, la de la provocació directa i la victimització, tan coneguda també pels seuscompanys de viatge de Basta Ya. D’una banda, llança un logo de darrera hora amb un eslògan tan poc imaginatiu com “Catalunya és Espanya” i, d’una altra, la magnificació d’una pintada mal feta, amb molt poca destresa i amb un llenguatge molt poc habitual, a la casa del seu president i que han corregut a titllar d’atac feixista, amenaça i intimidació. Una fórmula que, donada la urgència del tema i les magres perspectives de les enquestes, esdevé com a mínim sospitosa.