Acaba un nou curs a l’Església catalana i espanyola, marcat per la derrota en dos temps de les posicions més intransigents. Ni es va aprovar un document que considerés la unitat d’Espanya com un bé moral, ni l’estada del Sant Pare a València es va traduir en una estirada d’orelles del Govern Zapatero. En el primer cas, la posició ga Acaba un nou curs a l’Església catalana i espanyola, marcat per la derrota en dos temps de les posicions més intransigents. Ni es va aprovar un document que considerés la unitat d’Espanya com un bé moral, ni l’estada del Sant Pare a València es va traduir en una estirada d’orelles del Govern Zapatero. En el primer cas, la posició gairebé unànime dels bisbes catalans –amb les tristes excepcions del bisbe de Vic Romà Casanovas i de Terrassa Sáiz Meneses- en contra dels desigs dels sectors ultraconservadors esdevé un signe esperançador. A l’igual del nomenament de l’arquebisbe de Barcelona, Martínez Sistach, com a membre del Tribunal Suprem de l’Església. No cal dir que la premsa conservadora eclesiàstica espanyola ja s’ha encarregat de recordar que el flamant nou membre de la Signatura Apostòlica haurà de participar en la resolució del recurs encara pendent sobre els béns artístics de la Franja de Ponent. O com la propera “jubilació” del cardenal Carles, que el setembre complirà 80 anys per la qual cosa deixarà de ser elector en un futur conclave i es convertirà en un eclesiàstic irrellevant. Però on realment s’han produït canvis més significatius ha estat a la cúria vaticana. Benet XVI ha decidit impulsar el relleu de dues peces clau durant el pontificat de Joan Pau II: el portaveu Navarro Valls i el secretari d’Estat Angelo Sodano. Ambdós han jugat un paper ultraortodox, tal com es va palesar a València recentment o en el cas Pinochet quan Sodano va decidir fer una carta per defensar el seu amic detingut a Anglaterra. Els dos successors, d’un perfil radicalment diferent, són el jesuïta Federico Lombardi i el salesià Tarcisio Bertone. Dos religiosos que, segons sembla, coneixen de primera mà la realitat catalana. I encara un altre detall important ha estat l’anunci amb molta antelació que va fer Benet XVI del relleu a la Secretaria d’Estat, la sala de màquines de la poderosa cúria. Podria ser molt bé que l’anunci s’hagués produït d’aquesta manera per desactivar les pressions dels immobilistes. Aviat ho veurem, en especial si aquests canvis comportaran també una reforma de la cúria. En qualsevol cas, si una cosa ha quedat clara a València ha estat que la intelligència de Benet XVI s’ha imposat a la seva rigidesa doctrinal. Tant de bo aquest exemple serveixi de guia als responsables del relleu dels bisbes catalans que s’albiren en l’horitzó: el bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera i el bisbe de Girona Carles Soler Perdigó que complirà 75 anys el setembre del 2007, la teòrica edat de la jubilació d’un bisbe. I encara, en clau espanyola, haurem de prestar molta atenció a la COPE, després del relleu del poderós Don Bernardo i dels canvis en la direcció general de la cadena i en l’àrea religiosa, amb els nomenaments de José Luis Restán i Manuel Bru, respectivament.
