L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) és una corporació acadèmica que fou fundada a Barcelona el 1907 per impuls d’Enric Prat de la Riba amb la idea que Catalunya havia de comptar amb una institució dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana. En el nucli inicial de cofundadors destaquen, a més del propi Prat, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines, Antoni Rubió i Lluch i Josep Pijoan, tots reconeguts estudiosos de la història, l’art, la literatura i les ciències jurídiques. A partir de 1911 es creen els nuclis dedicats a l’estudi i desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals, exactes, físico-químiques, filosòfiques i polítiques partir de 1913 l’IEC creà una sèrie de filials i serveis i establí una sèrie de publicacions que han esdevingut essencials per a l’estudi del país i la seva infrastructura cultural i científica, com el Servei d’excavacions i Museu Arqueològic de Montjuïc, el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, responsable de la salvació de les pintures romàniques, avui a Montjuïc, les Oficines Lexicogràfiques, les Normes Ortogràfiques , la Gramàtica i el Diccionari.
A partir de 1914 la biblioteca dels membres de l’Institut es convertí en la Biblioteca de Catalunya. Puig i Cadafalch presidí l’IEC des de la seva fundació i li dedicà els millors anys de la seva maduresa. El cop d’estat de Primo de Rivera significà el seu exili i una situació molt adversa per a l’IEC, que fou desplaçat dels seus serveis i hagué de continuar els seus treballs de manera privada fins a la república (1931).
La dictadura de Franco confinà l’IEC a la clandestinitat i la casa particular de Puig acollí molt sovint les seves activitats fins a la mort del gran arquitecte. Puig i Cadafalch també va dissenyar i construir les 4 columnes a Montjuïc, muntanya a la qual va estar molt vinculat i on s’haurien de restituir ara, perquè en un altre lloc perdrien el seu autèntic sentit.