L'historiador Joan B. Culla acaba de publicar el llibre "El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible" en el que analitza la transformació del sistema de partits, l'esclat del pluripartidisme i l'evolució dispar de les diferents formacions en els últims anys.
En una entrevista al Punt Avui Culla desgrana algunes de les claus d'aquesta transformació. Així, per exemple el canvi de Rumb i de pes del PSC dels últims anys no tindria a veure amb el debat independentista "No té res a veure amb el procés, com tampoc l'inici del declivi de CiU. Han sigut les dues parets mestres de l'estructura de partits i han tingut unes trajectòries paral·leles. CiU era una coalició explícita. El PSC, una coalició implícita, sociològica i ideològica, entre l'ànima catalanista i el món més PSOE. Fins al 2006 o 2010, tots dos van cultivar l'ambigüitat en el tema nacional. D'en Pujol, se'n deia jugar a la puta i la Ramoneta. Del PSC s'hauria pogut dir igual".
Sobre el PSC també explica que "Era un repartiment de papers entre els nois de Sant Gervasi [Maragall, Obiols, Serra...] i els quadres d'origen immigrat de les comarques metropolitanes. Els capitans es cuidaven de la maquinària i aportaven la massa dels vots a les municipals i les generals, mentre que els altres feien el discurs i posaven la cara en el cartell. Els capitans diuen: no som només els mossos de quadrar, volem manar, també. I troben que els nois de Sant Gervasi van acumulant les derrotes enfront de Pujol. Quan el 2003 Maragall guanya, la desconfiança de l'aparell ja és molt gran. Amb Montilla de president, la ruptura ja és històrica. Pensen que assegurarà un govern estable. La mala experiència del segon tripartit i l'impacte de les polítiques de Zapatero farà que el 2011 sigui l'any de la desfeta. Per als capitans, és l'apocalipsi"
De CiU ens diu que "Hi ha un desgast, que es comença a manifestar el 1995, quan Pujol perd la majoria absoluta. El 2003, el pas de CiU a l'oposició no provoca l'esfondrament del partit ni la federació, com somiava ERC. CiU aguanta i fins i tot s'enforteix, en part pel fiasco dels tripartits. Hi ha un electoral nacionalista pendular, que des del 2003 s'ha anat movent entre ERC i CiU. El 2010, la crisi obliga CiU a fer retallades, que també li fan mal. Després, hi ha la irrupció del procés, i, el 2014, la bomba Pujol". I d'aquesta última afegeix que li va fer molt mal al partit perquè "Pujol no era només el fundador del partit i la seva encarnació durant dècades, sinó que havia exercit un magisteri ètic per a molta gent".