El president José Montilla ha hagut d’actuar amb sentit de responsabilitat institucional, tot i saber que acabaria amb la carrera política d’un dels seus amics incondicionals. Raimon Martínez Fraile és un vell militant socialista, que va començar a les files del socialisme democràtic a la clandestinitat amb Josep Pallach i, a la vegada, va abraçar el catalanisme tot i tenir orígens a San Cristóbal de la Polantera (Lleó). Després va passar al PSC, on sempre va estar allunyat, i a vegades enfrontat, com en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, amb el clan maragallià; com tants altres militants socialistes al consistori barceloní, les relacions amb Ernest Maragall van ser tenses.
Martínez Fraile sempre va estar a prop de l’entorn socialista del Baix Llobregat i després de passar per diferents càrrecs, alguns d’ells vinculats al turisme, va acabar de secretari general de Turisme al ministeri que dirigia l’ara president de la Generalitat, José Montilla. Va ser en aquest moment que també va sorgir una amistat important amb Antonio Bolaño, home de confiança i de la comunicació de Montilla.
Raimon Martínez Fraile estava teixint les relacions del Govern a Madrid amb eficàcia i arribant a sectors fins ara allunyats de Catalunya i de la Generalitat, però tenia guardat un roc a la faixa de tot el que va haver d’aguantar a l’Ajuntament de Barcelona. I sembla que això és el que el va trair amb les poc pensades declaracions a Ràdio 4 que han obligat, en defensa de la institució, que el president li demanés la seva dimissió. Montilla ha volgut també mantenir la unitat del partit, ja que sembla que la desautorització de l’expresident Maragall va provocar un tancament de files dels maragallistes, que van exigir que Martínez Fraile fos apartat de l’activitat política.
El president Montilla, que mesos després de prendre possessió està reforçant considerablement la seva imatge, té, però, un taló d’Aquiles, que no és altre que els seus col.laboradors, en qui l’oposició i certs poders fàctics tenen posats els punts de mira.
Finalment, en aquest afer ha quedat de manifest, una vegada més, la hipocresia i el tot s’hi val de l’oposició contra el govern de progrés i, en particular, el seu president. Sols cal recordar l’acusació de “delirium tremens” que va fer Artur Mas a l’expresident Maragall i la desautorització de David Madí de l’actual president amb consideracions absolutament barroeres. Ara són aquests mateixos els qui demanen respecte institucional per la figura de l’expresident.
