Marc Sanjaume i Calvet ·
Avui fa un any que l'exprovíncia sèrbia de Kosovo va declarar la independència de manera unilateral. El reconeixement immediat del nou estat per part de 16 membres de l'ONU va ser el segell del suport d'una part de la comunitat internacional (Estats Units i la UE) a la declaració d'independència kosovar. Durant els dotze mesos següents, 38 estats més s'han afegit al reconeixement, i ara ja en són 54. Entre aquests estats hi ha 22 membres dels 27 de la UE, però no hi ha l'Estat espanyol. I molts ens preguntem: per què Estat espanyol no reconeix Kosovo?
s evident que les seves raons són de política interna més que no pas de política exterior. Això és fàcil d'esbrinar fent un cop d'ull als estats que lideren el no-reconeixement: Rússia i la Xina. No sembla que l'Estat espanyol tingui intencions d'emprendre polítiques internacionals de la mà d'aquests països, ja que no consten entre els seus aliats ni formen part de cap mena d'organització comuna destacable que no sigui l'ONU. Per tant, que aquests estats coincideixin en la llista dels "no reconeixedors" queda clar que és per motius de política interna.
Tampoc no és complicat esbrinar els motius, en política interna, que poden frenar el reconeixement espanyol, els quals, de manera simplificada, tindrien a veure amb el fet que aquest reconeixement pogués actuar com a mirall per a la secessió del País Basc o Catalunya. Però des del punt de vista estatal això no acaba d'encaixar amb el discurs oficial, simbolitzat per l'España plural de Zapatero, és a dir, la magnífica acomodació de la diversitat peninsular mitjançant el model sui generis de l'Estat de les Autonomies. L'argument seria així: si l'Espanya democràtica no ha fet com Sèrbia, això és tenir una actitud obertament genocida envers les seves minories nacionals, i, d'altra banda, som un Estat plural i democràtic, per què no reconeixem Kosovo i llestos? Aquest és l'argument que defensava ahir mateix el professor de la UNED José Ignacio Torreblanca: "[...] España puede estar bien orgullosa de cómo, tras una historia traumática, ha acomodado las diversas identidades nacionales que conviven en su territorio. Por ello, es imprescindible decir que el camino elegido por Serbia y por España es exactamente el contrario [...]". I a continuació es lamenta de l'actitud del Govern espanyol: "[...] Siendo España unánimemente considerada en todo el mundo un modelo de convivencia y descentralización, nada más doloroso ni más contradictorio que ver a los radicales serbios enarbolar banderas españolas en sus manifestaciones [...]".(El Pais, 16/2/2009) .
Al meu entendre l'error d'aquest argument és que se centra en les diferències entre el cas serbi i l'espanyol, ja que aquestes són evidents si observem la història recent des de la Transició espanyola. Només faltaria que el Govern espanyol hagués dut a terme polítiques de neteja ètnica, en comptes d'intentar acomodar les minories nacionals després de la Transició. La pregunta, per tant, no és si l'Estat espanyol i Sèrbia són diferents, sinó què distingeix l'Estat espanyol d'estats com Canadà o el Regne Unit, que, amb unes mateixes condicions geoestratègiques en política exterior i amb minories nacionals en política interior, ja han reconegut Kosovo. I aquí és on descobrim que potser aquest model mundial de convivència que se suposa que és l'Estat de les Autonomies no té un reconeixement tan unànime. No s'hi val a dir que la convivència és perfecta a l'Estat espanyol en comparació amb l'antiga Iugoslàvia. Això seria, fent un símil esportiu, com comparar un equip de bàsquet amb un de futbol. Cal comparar Espanya amb els estats que corresponen al relat dels 30 anys de democràcia, del model de convivència. I aquí és on trobem les contradiccions: a què espera Espanya a reconèixer Kosovo? La resposta és que, en matèria d'acomodació de les minories, Espanya es continua comparant amb estats que no s'haurien de tenir en compte a l'hora de buscar models de convivència. I així ens va.
