Marc Sanjaume ·
Al darrer article d'aquesta crònica parlava sobre la construcció intencionada de les etiquetes "nacionalistes-no nacionalistes" o nacionalistes-constitucionalistes"; unes etiquetes que s'han emprat a les eleccions basques per articular un discurs legitimador del pacte entre el PSE i el PP. Doncs bé, el passat 5 de març dos analistes sociòlegs prestigiosos, José Juan Toharia i José Ignacio Wert, posaven el segell "científic" al relat espanyolista en una conferència a Madrid comentant les eleccions basques i gallegues.
Afirmaren la qualitat de "vencedor polític" de Patxi López i, atenció, l'entrada del "nacionalisme perifèric" en una pendent de debilitament dels suports per una suposada abstenció del seu electorat tradicional. Probablement, seria difícil trobar un exemple més clar de com es construeix el relat espanyolista. Convé, però, apuntar diverses qüestions que poden resultar-li incòmodes.
En primer lloc, tal com ja s'ha repetit des de diverses tribunes, el nacionalisme basc no es pot dir que hagi perdut les eleccions. Sumant els vots del tripartit que governava (PNB, EA, EB) més Aralar s'obtenen uns 50.000 vots més que el suposat "bloc constitucionalista" i això sense tenir en compte els vots il·legalitzats de les candidatures de l'esquerra abertzale.
En segon lloc, el vot per correu ha donat el vint-i-cinquè escó al PSE. Això significa que ara el PSE pot formar majoria pactant només amb el PP i no necessita buscar el suport de l'escó d'UPyD. Aquest fet, a part de ser una mala notícia pel partit de Rosa Díez, també ho podria ser pel PSE. Prescindir d'UPyD és perdre una possible coartada a l'hora de confeccionar el programa de govern i incloure-hi polítiques centralistes.
En tercer lloc, l'eufòria del suposat "canvi" al País Basc es pot girar en contra dels mateixos que la promouen molt ràpidament. Els suports del PSOE al Congrés dels Diputats, on va formar govern sense disposar de majoria absoluta, s'han esvaït després de perdre el PNB com a principal aliat. Sembla ser que l'única opció que li queda és buscar el suport de CiU, i tal com està la situació a Catalunya és una empresa complicada.
Així doncs, el relat construït arran dels resultats electorals al País Basc i a Galícia pot començar a ser una pedra a la sabata pel Govern del PSOE. No només per la inestabilitat que pot suposar no comptar amb suports estables i tenir els dos partits nacionalistes majoritaris, CiU i PNB, a l'oposició per partida doble, al Congrés i als Parlaments autonòmics. Sinó també perquè Catalunya i el País Basc són dos graners de vots pel PSOE que no es pot permetre el luxe de maltractar. Podria succeir que, embarcat en una suposada constitucionalització del País Basc, el PSOE perdés bous i esquelles; donant ales a un PNB a l'oposició, aliant-se amb la resta de forces basques, i atorgant el protagonisme a CiU davant d'un Govern de Montilla incòmode per la Moncloa.
L'actualitat ens dóna proves cada dia de l'equivocació permanent del govern socialista a Madrid. Intolerable en el fons i esgarrifós en les formes ha estat el compliment i la firma de la previsió de finançament estatutària andalusa mentre la catalana es manté encallada. La fotografia de la Comissió Bilateral Andalusia-Estat, amb la ministra Salgado al capdavant, és una mostra del menyspreu de la Moncloa, però també d'una conjuntura espanyolista que no tardarà a canviar.
