Miquel Sellarès, autor d'Un pas endavant · Des de la més ferma adhesió al cos de Mossos d'Esquadra i als milers d'homes i dones que el composen, treballant honestament i responsable, amb l'afegit de no tenir al darrera uns poders polítics que els donin suport, sinó una classe política acomplexada i sense sentit d'estat, vull manifestar, per primera vegada, que, després d'haver vist amb els meus propis ulls algunes actuacions i haver escoltat discretament converses d'alguns comandaments de la Brigada Mòbil, crec que cal fer un correctiu seriós.


I també fóra bo plantejar-se en quines actuacions es fa intervenir a la Brigada Mòbil, unitat especialitzada per situacions límit. Cal utilitzar-la sempre, o es podrien tenir d'altres grups especialitzats que intentessin fer operatius previs abans de l'operació d'una unitat d'aquestes característiques?

s cert que una brigada mòbil, tant de la policia catalana, com de l'Ertzaina, i altres policies democràtiques, necessiten ser unitats cohesionades, disciplinades i amb capacitat d'utilitzar la violència institucional fins a les últimes conseqüències, si cal, per defensar els ciutadans i les seves institucions.

Però perquè és així, aquestes unitats no han de tenir només "muscle", que també, sinó una formació psicològica molt important per tal de fer front a les diferents problemàtiques i sensibilitats que comportarà la seva actuació. I aquí, és on crec que cal incidir. Veient algunes de les filmacions de les seves intervencions i escoltant opinions contrastades de diferents líders de moviments socials, estudiantils i de l'independentisme, manifesto amb més rotunditat la necessitat que els comandaments d'aquesta unitat responguin a un perfil que, sense perdre el principi d'autoritat, la capacitat i la duresa necessària, siguin capaços de gestionar el conflicte amb maneres de fer diferent de les formes del "Cuerpo Nacional de Policia", que potser massa ha pesat sobre la formació d'aquests agents.

Que ningú entengui que avui desitjo una Brigada Mòbil tova, sinó dura, però reflexiva a la vegada, i capaç d'acceptar que les formes d'actuació són i han de ser flexibles davant de cada col·lectiu, i que no tots aquests sectors socials requereixen la mateixa estratègia i maneres de fer.

Però els incidents produïts arrel del desallotjament de la Universitat de Barcelona demostren qui són els reals responsables de la situació que es va produir. Deixar podrir una situació durant quatre mesos, no afrontar el problema, i quan s'ha fracassat, demanar la intervenció policial, és treure's les responsabilitats de sobre i traspassar-les a la policia. Quan s'analitzi què ha passat, doncs, caldrà tenir en compte l'actitud irresponsable de la direcció de la UB.

També els companys periodistes han d'actuar adequant la seva estratègia informativa a cada situació. El que no poden fer és interferir l'acció policial. Però, dit això, cal lamentar, sense excuses possibles, que la Brigada Mòbil no complís amb la màxima eficàcia el fet de diferenciar entre manifestants i periodistes, i aquest afer és absolutament condemnable.

El Departament d'Interior ha intentat i ha començat a posar en pràctica les unitats d'"interlocució". Aquest és el camí: negociar i negociar, i després, intervenir amb la duresa que calgui, però entenent que qui tenen al davant la majoria de les vegades no són delinqüents, sinó ciutadans lliures.

Sé que és molt difícil, que tenim una societat que està a les beceroles d'entendre les necessitats de la seguretat ciutadana, i que el poder polític ha de tenir també un poder coercitiu, que és la policia, per defensar les lleis, els drets, i les llibertats.

I tot això ho dic perquè ha costat molt construir la Policia de Catalunya, i pot ser molt ràpid el seu desprestigi i el seu allunyament de la societat. Reflexionem-hi, siguem valents, i si cal fer alguna cirurgia en el cos de Mossos d'Esquadra i la seva direcció política, fer-la, perquè són un nucli molt reduït els que ens poden portar al desprestigi.