Aquella màxima de l'antes roja que rota en relació a la sacrosanta unitat d’Espanya es podria aplicar ara a la polèmica que es preveu per la vaga que han convocat diversos sindicats a RENFE. El fons del lema, aquesta vegada, es traduiria en una alguna cosa com antes tercermundista que rota. Que la màxima la signi l'Administració central o les grans empreses és absurd però entra dins el joc a què estem acostumats, però que siguin els qui diuen defensar els treballadors és realment greu.
I és que els sindicats estatals ja han posat el crit al cel pel possible traspàs de competències del servei de Rodalies a les autonomies i han anunciat una vaga els propers 25 i 26 de setembre i 1, 2, 11 i 15 d’octubre. Davant possibles canvis, CCOO, UGT, CGT i Semaf han corregut a defensar l’actual model de gestió centralitzat, encara que això vagi en detriment dels milers de treballadors catalans que cada matí es desplacen en tren als seus llocs de feina i que són víctimes de totes les avaries i despropòsits imaginables per la deixadesa amb què RENFE i Adif tracten Catalunya.
Alguns diuen que el traspàs suposaria un trencament de la solidaritat territorial, o la disminució de drets laborals. Els mateixos arguments que al seu dia s’esgrimien amb el traspàs de l’educació o la sanitat i que el temps s’ha encarregat de posar al seu lloc. Però no tothom ho veu de la mateixa manera. La Intersindical-CSC, que insisteix en la necessitat d’un sindicalisme nacional, ja s’ha pronunciat en contra d’aquesta vaga i acusa els sindicats convocants de “viure en un món a part”.
Així mateix, el sindicat català constata “un clar posicionament nacionalista en clau espanyola més propi del passat que del segle XXI”, per la qual cosa insta les federacions de CCOO, UGT i CGT a Catalunya “a desmarcar-se de la convocatòria i posar-se al costat dels usuaris i de l’autogovern de Catalunya”.
Tot això passa, justament, quan alguns líders polítics comencen a prendre consciència de la necessitat d’estructures pròpies, ja sigui sindicals com patronals com de tota mena, que no mirin a Madrid a l’hora de prendre decisions. L’actitud de CCOO, UGT i CGT en l’assumpte ferroviari -com en tants altres- més al servei d’Espanya que dels usuaris que diuen defensar, demostra una vegada més la inutilitat de l'aposta que alguns van fer al seu dia en matèria sindical, creient en redreçaments impossibles.
