Un dels assumptes que cal abordar en el que s’anomena procés de pau a Euskadi (perquè de moment només hem vist una declaració d’alto el foc unilateral i d’això ja en fa uns quants mesos) és el de la tortura i els maltractaments per part de les Forces de Seguretat de l’Estat. Certament, la seva existència és un fracàs rotund de tot l’engranatge de la democràcia i qüestiona la legitimitat sencera de l’Estat. Però tractant-se del conflicte basc, la cosa agafa unes dimensions encara més preocupants: 7.000 persones torturades tan sols en els anys que portem de Constitució. Una constitució, precisament, que a hores d’ara és la que facilita que aquesta pràctica pugui passar una vegada i una altra. Sens dubte, l’existència de lleis i tribunals d’excepció (com la Llei de Partits i l’Audiencia Nacional) són les principals portes d’entrada a les clavegueres de l’Estat. I de tot això se’n van queixar les més de 400 persones que es van reunir dissabte passat a Elorrio per formalitzar la constitució de la primera assemblea nacional de torturats del País Basc. Sense distincions d’edat, gènere ni cos policial agressor, els reunits exigeixen, a més de la reparació i el reconeixement de l’ús de la tortura “d’una manera sistemàtica sota la màscara de la democràcia”, que es posi fi a les lleis i tribunals d’excepció que la possibiliten. En aquests moments es fa més necessari encara que es redoblin els esforços per a l’eradicació i en aquest sentit els congregats van fer una crida als agents polítics, socials i sindicals del país.
I és que, al capdavall, si la tortura persisteix és perquè es vol que persisteixi. Les solucions per fer-la desaparèixer i, amb ella, els forats negres d’aquest sistema, són ben clares i concretes. Ja ho va dir el relator de l’ONU, Theo Van Boven, quan va visitar l’Estat espanyol i que es poden resumir amb el conegut “llum i taquígrafs”. Va ser convidat pel propi PP, aleshores al poder, amb la mala idea que els servís de coartada per la doctrina Acebes: la de negar-ho tot i dir que la víctima, seguint el manual d’ETA, menteix. Ergo, a la víctima se l’acusa de “membre o col.laborador d’ETA”, com explica el periodista català David Fernàndez al seu llibre recentment publicat. Però la cosa va sortir malament al PP i Van Boven, lluny de dissipar sospites les va multiplicar. Aznar presumia públicament de llançar les recomanacions del relator a la paperera. Però per què, després del 14M, la paperera de La Moncloa continua omplint-se? I amb forats negres, és evident, no es poden fer processos de pau ni cap democràcia és possible.