Segurament, el bon amic, se'n va anar pensant que havia triomfat la seva tesi. El seu apadrinat Pasqual Maragall ocupava la presidència de la Generalitat. I el va succeir José Montilla, un català nouvingut. Però... tots sabem la resta. A ell, per sort, no li ha calgut veure-ho.

Què queda del PSC? Alguns dels més propers són en retirada i altres malviuen dins, encara, del partit (?).

Com justificaria Joan Reventós la presa de posició del seu –permeteu-m'ho dir– expartit en la votació parlamentària pel dret a decidir, ell que fou enviat a l'exili com a ambaixador a París del govern espanyol pel fet de no haver acceptat la desobediència d'Ernest Lluch en la seva votació a la Loapa (sí, l'Ernest del qual fem, avui, tants elogis)?
Els actuals capdavanters del PSC no ens poden fer oblidar la gran aportació del socialisme català a la convivència en el nostre país"
Reventós seria avui al costat dels partits catalanistes, sens dubte. Segurament, es va equivocar des de l'inici en l'estratègia dels socialistes catalans de no participar en el primer govern de la Generalitat. Però, de la seva estima i fidelitat al país, no hi pot haver cap mena de recança ni de malfiança ni de dubte.

Les actituds dels actuals capdavanters (ja no excapitans) del PSC no ens poden fer oblidar la gran aportació del socialisme català a la convivència en el nostre país. Quina llàstima que, avui, no sàpiguen trobar la fórmula de continuar presents, actius i positius en la tasca iniciada per Reventós i els seus homes!

Desitjaria que la proposta d'Ernest Maragall trobi una sortida reeixida, però tinc els meus dubtes, atès que molts del possibles participants estan contaminats pels seus molts anys de desgast polític. No sé veure qui pot ser el seu capdavanter: la clarividència de Josep Pallach no em consta en cap dels actuals dirigents. Tant de bo m'equivoqui! Què més desitjaria, ja que el socialisme català ens fa molta falta. Molta.

Aquella presa de posició inicial els ha portat a un molt difícil atzucac. Que estem pagant, tots plegats, molt car.