En el seu dia ja vaig dir que "em feia mandra" escriure i continua fent-me'n. I si em fa mandra parlar de "sempre el mateix" és perquè em carreguen les tertúlies. Només ha faltat que, avui, a l'Avui (5 gener), en Francesc Homs, conseller de la Presidència, em fes saber: "Catalunya és el país del món amb més tertúlies. Sap quantes en té?
Trenta-una tertúlies diàries. Cent vint-i-quatre tertulians cada dia". M'ho temia, però no em pensava que fossin tantes ni tants. Voleu dir que ho podrem resistir encara un any més? A mi se m'ha acabat el bròquil.
Portem anys parlant de les mateixes coses amb arguments repetits fins a l'enfarfegament i pels mateixos tertulians. Te'ls trobes fins a les sopes. Ja procuro canviar de canal i passar de la televisió a la ràdio, però no hi ha manera d'esquivar-los. I no es cansen de repetir comentaris, judicis i raonaments, fins i tot acudits, més vells que l'anar a peu. Em sento assetjat per tot arreu.
De qui és la culpa? Dels conductors o conductores dels programes o dels que es presten a anar-hi? Uns i altres cobren –suposo– per la seva feina. I encara que, de vegades, se'ls escapa: "No n'hauríem de parlar més de tot això", l'endemà continuen amb la mateixa temàtica.
Bé és veritat que, al pas dels temps, alguns han anat variant les seves posicions immutables. Ja no es mostren tan segurs de les seves argumentacions. Encara que amb recança, admeten raonaments més raonables. Els qui els hem anat seguint fins ara, ens diem: "Noi, això no ho deia pas abans", "Em sembla que li falla la memòria". Potser, en aquest sentit, entendria el perquè de les repetitives preguntes dels "moderadors" (només és una manera elegant de descriure la seva funció). Potser sí que es tracta d'una teràpia programada per fer anar les aigües al molí que estigui més al dia. Malgrat tot, no acabo d'entendre "el perquè de tot plegat".
Si us plau, deixeu-nos descansar una llarga temporada. Seria molt demanar que almenys ho féssiu fins el 9 de novembre d'aquest any? Tindríem més temps per reflexionar amb pau i tranquil·litat. Ens hi juguem massa per perdre el temps amb aquest bombardeig constant de pros i contres contra allò que el poble català desitja decidir per ell mateix. Vosaltres ja us heu esforçat prou donant-nos més que sobradament el vostre parer.
Sé de sobres que tot el que acabo d'escriure no agradarà gens ni mica als professionals dels mitjans de comunicació ni als qui es creuen conductors, directors i guies de l'opinió pública. I també sé que és del tot utòpic el que demano. Segurament només desitjo que n'hi hagin alguns (encara que siguin pocs) que em puguin entendre i comprendre.
