Però és veritat que una porció de la nostra societat --i sobretot dels poderosos-- ha usat primer l'habilitat i la intel·ligència de Miquel Roca durant anys, i després de Duran i Lleida. I segur que junt amb el seu company Josep Sánchez Llibre tots han estat peces fonamentals d'intercanvi pels lobbies català i madrileny, i han ajudat amb temes que ara se'm faria llarg d'explicar i contextualitzar.

Però els anys no passen debades i el canvi generacional i de tot tipus que s'ha produït a tota la societat catalana requereix de noves imatges. En el transcurs d'una carrera política, hom ha de saber quan pot retirar-se, quan ja no és útil pel seu país i quan ja et transformes en un cleenex al servei de l'Estat i dels lobbies de Madrid.
Duran i Lleida té molt de futur, però fora de la política"
I això no ho dic despectivament, sinó des de l'amistat. Miquel Roca fa anys que ho va entendre i avui ell i el seu bufet d'advocats són dels més prestigiosos de l'Estat, i els seus articles, dia a dia, mostren una evolució amb la qual Roca demostra que comença a entendre el missatge del gran canvi de la societat catalana. 

Crec que Duran i Lleida té molt de futur, però fora de la política. Si Madird no el necessita farà allò de tirar el cleenex a la paperera i el destruiran. I a UDC els seus relleus Ramon Espadaler i Josep Pelegrí necessiten volar sols, prendre les seves pròpies decisions, ser fidels al gran canvi generacional que s'albira sense l'ombra i tutelatge que Duran fa sobre el partit. 

UDC té una nova generació potent, compromesa, de  la que és un exponent Antoni Castellà, qui està en la línia de Josep Rull de CDC. Al partit també hi ha una ala històica d'expresidents, de descendents de Carrasco i Formiguera --el fundador màrtir-- i de la presidenta del Parlament de Catalunya. Per tots ells, UDC no pot jugar a la moniobra curta i els interessos inconfessables. Es pot fer la confederació abans d'haver sigut independents? 

Duran i Lleida, doncs, ha de trobar el seu espai a l'empresa, a la societat civil... perquè encara pot donar molt de si, especialment en les relacions internacionals futures de Catalunya amb el món. Pel respecte que li tinc, em sabria molt greu que Duran i Lleida es deixi seduir per uns poderosos i un Estat que, en el fons, no se'n refien d'ell.

És l'hora dels adéus de Duran i Lleida, i de facilitar-li el relleu. Sense conflictes. Perquè el país el necessita a ell i també a la unitat de tots els homes i dones d'inspiració demòcratacristiana que configuren un dels partits històrics més importants de Catalunya.