M'explicaré. Des del començament del què va ser la darrera temptativa dels ciutadans catalans de pactar amb l'estat espanyol un marc de convivència en què trobar-se còmodes, el Partit Popular, aleshores a l'oposició, va fer el possible per llançar una política de catalanofòbia a tot l'Estat, amanida amb quatre milions de signatures contra l'estatut de 2006, que va donar com a resultat un recurs al Tribunal Constitucional contra una norma amb rang de Llei Orgànica, aprovada per dos parlaments i referendada pels ciutadans d'aquest país.

Un cop el 2010 va ser publicada la sentència, púdicament prefereixo no entrar en les misèries del Tribunal que la va dictar, estava clar que una part significativa de la norma quedava derogada, i possiblement la més sensible, referida a la llengua, la cultura i l'economia del país. Es podia haver passat d'esquillentes per damunt de la Sentència, i com deien els virreis castellans a Amèrica, acatar però no complir, però no, aquí havia d'intervenir Wert.

I, ja posats es podia ser coherent i respectar els articles no modificats, però tampoc. L'Estat espanyol va esdevenir incomplidor de les obligacions que emanaven de l'Estatut mentre actuava de guardià ferotge de la sentència en allò que beneficiava a l'Estat. No content amb l'incompliment de la disposició addicional , a sobre, feia el favor de llançar un pla de liquiditat autonòmic, per ajudar, deien, però obtenint beneficis en forma d'interessos.
Anys a venir, les places catalanes haurien de dur el nom dels que tant estant fent per la llibertat del nostre poble"
Com que semblava que aquesta actitud no era prou vexatòria i perjudicial per a Catalunya, rere una manifestació de centenars de milers de catalans el 2012 van tancar les portes als nassos del president del país, que plantejava quelcom tan irracional com un pacte fiscal, un millor finançament de la primera àrea de l'estat en aportació al PIB. Després de la Via Catalana del 2013 es va imposar un silenci brutal a les aspiracions dels catalans, una mena de menyspreu a les mobilitzacions pacífiques, potser perquè els procediments pacífics no són tradició a l'Estat espanyol i no els identifiquen com a mobilització i mostres d'un desig popular.

Finalment, el juliol del 2014, Mas va portar uns punts per millorar del tracte a Catalunya, penso que més de trenta, que no van ser ni llegits. La V de l'11 de setembre va tenir més ressò a les cancelleries mundials que a la capital de l'Estat. I ara se senten cofois de la renúncia del Govern català, aquest és un altre, a la consulta del dia 9 de novembre.

Qualsevol persona amb un mínim de intel·ligència i humilitat s'adonaria que el camí seguit per l'Estat no ha significat altra cosa que anar tancant possibilitats d'acords. Si el 2006 l'Estatut podia haver donat un espai de convivència còmode, el van amputar en les parts més sensibles; si la petició de pacte fiscal hagués donat arguments als que volien una sortida a l'ofec econòmic, i per tant, donaria oxigen als contraris al trencament de l'Estat, el van ignorar des del menyspreu; si l'acceptació d'alguna de les peticions de Mas del juliol podria haver rebaixat els graus d'un conflicte en plena ebullició, es va llançar a la paperera fatxendosament. I finalment, si la consulta deixava encara un marge per al pacte, un cop establerta les posicions de les parts i coneguda la voluntat del poble català, ara estarem en un escenari de faixa o caixa, de declaració unilateral d'independència arribat el cas, sense marge per al compromís.

Anys a venir, les places catalanes haurien de dur el nom dels que tant estant fent per la llibertat del nostre poble, d'aquells que dia a dia li treuen la bena dels ulls. Rajoy , Soraya, magistrats del Tribunal Constitucional. Des de l'enveja que em produeix veure que feu més independentistes que jo, moltes gràcies.