"Quan l'acció assimilista esdevé més intensa, quan la catalanofòbia s'accentua, quan a Catalunya minva l'esperança en una solució harmònica del plet català, aleshores la irritació, la desesperança, fa néixer en l'esperit de molts catalans un sentiment separatista." En resum, el separatisme, l'actual sobiranisme o independentisme, vindria a ser una mena de rebequeria perquè no agrada el plat que ens han posat a taula.

En bona mesura, el govern espanyol actua en base a aquestes premisses, velles de 84 anys, considerant dogma de fe l'infantilisme del poble català. Encara que vist en perspectiva qui actua amb puerilitat sigui un govern instal·lat en el "No", fase que fins el nens superen, i que vol donar a entendre que sense la crisi econòmica, amb unes poques engrunes en temes de finançament i una treva en aspectes lingüístics o culturals, tornarem tots plegats a la llera del seny.
L'11-S i el 9-N seran la visualització de la força tranquil·la d'un poble"
Si Cambó era el 1930 un polític anacrònic, superat per esdeveniments que defugien la seva concepció política, cal dir que en aquest moment el govern espanyol simplement es nega a apropar l'ull al telescopi de Galileu, afirmant que allò que no veu no existeix.

Des del 2010 els catalans han donat mostres pregones de maduresa. I ho han fet des de la societat civil. Amb poques excepcions, tot i que remarcables, els partits polítics han anat al pas que li han marcat les mobilitzacions populars. Mobilitzacions madures, plenes de sentit, i el que és més important, sense escarafalls.

A l'interior dels participants en aquests moviments, i fins i tot en una part significativa dels catalans que no hi participen, la certesa del trencament amb el marc institucional espanyol ha esdevingut una circumstància tan real com la terra que trepitgen o l'aire que els envolta. Romandre o sortir de l'Estat és inevitable, encara que sotmès a tires i arronses. La independència espiritual, l'allunyament íntim del marc espanyol ja és un fet.

L'11 de setembre i el 9 de novembre no seran, des de la perspectiva catalana, moviments de rauxa o desesper, perquè aquesta etapa ja està superada. Simplement serà la visualització de la força tranquil·la d'un poble, i això sí que els fa por.