Observo amb perplexitat l'entusiasme d'alguns opinadors i tertulians mostrat davant la perspectiva d'una intervenció de l'economia espanyola per part de les institucions europees i internacionals.
El descrèdit de la política espanyola és tan immens i la sensació d'ofec tan enorme, que alguns volen veure en les mans dels tecnòcrates de la Comissió Europea, el Banc Central i el Fons Monetari Internacional, les solucions racionals que ens trauran del pou.
Que ningú s'equivoqui. La intervenció va sempre lligada a préstecs que tenen com objectiu retornar el deute, préstecs que alhora estan condicionats a complir un programa econòmic, centrat en la reducció del dèficit i l'endeutament, de manera intensa i ràpida. Els programes d'ajustos són despietats i afecten al nucli principal de la despesa pública, que és la despesa social.
Previsiblement, en el nostre cas, la intervenció suposaria una rebaixa considerable de les quanties de les pensions de la gent gran i una rellevant reducció de la cobertura de la prestació d'atur, que són els dos grans programes del nostre Estat del Benestar, i que ens expliquen , en bona part, com és que aquesta crisi encara no ha esclatat als carrers. I a més a més, els programes d'ajustament volen dir més atur.
Que ningú s'equivoqui, la intervenció serà un enorme retrocés en la nostra idea de país"
Un programa d'ajustament implica també una dràstica reducció del personal al servei de les administracions públiques. Més pobresa i misèria, d'entrada per tal de fer front als forats del sistema financer. El creixement i la recuperació de llocs de treball mai són les prioritats d'aquests programes. Tot queda en mans d'aquella idea màgica que diu que l'austeritat i les reformes estructurals fan créixer l'economia a llarg termini i que aleshores es crearà ocupació. D'entrada es més atur, més empreses tancades.
De moment, hem vist els resultats a Grècia i Portugal i no crec que ningú els pugui posar com exemple de res. Sabem també quin fou el resultat d'aquesta política a Amèrica Llatina. Un desastre considerable. També a llarg termini.
Però és provable també que, en el cas de l'Estat espanyol, un programa d'aquest tipus impliqui carregar-se l'autonomia de Catalunya, en nom de la racionalització de la despesa i la política. Per als tecnòcrates de l'FMI i companyia, ni TV3, ni el model de comerç de proximitat, ni el paper del Tercer Sector Social en la prestació de serveis, per citar alguns exemples, tenen massa interès. Són despeses a suprimir i obstacles a la competència. Haver fet els deures en termes de rigor i austeritat no salvaràn l'autogovern català, ni tampoc al model de país que hem anat bastint entre tots durant els darrers 30 anys. Que ningú s'equivoqui, la intervenció serà un enorme retrocés en la nostra idea de país.