Una Catalunya dins d'un Estat que, especialment en els últims deu anys, ens ha retallat inversions, competències i capacitat fiscal. Una convocatòria a les urnes que evidencia la necessitat de consultar el poble en els propers quatre anys sobre si es vol dotar d'estructures d'Estat propi en una Europa integrada i un món interdependent.

Durant les primeres quatre setmanes després de la manifestació històrica de l'11 de setembre de 2012, bona part del poder polític de Madrid no va saber llegir el significat i l'abast del moviment social, que no només ni principalment polític, que ha mogut les plaques tectòniques de la política catalana. Ho diuen tants estudis sociològics i només cal parra l'orella al carrer: els ciutadans estan farts de la manera que l'Estat espanyol tracte Catalunya.
Hem iniciat un nou camí perquè l'alternativa era continuar empitjorant"
Fem un petit inventari dels greuges plantejats a l'Estat: no paga els deutes que té amb Catalunya (disposició addicional tercera de l'Estatut), no fa les inversions que diu l'Estatut (un 11% del total de les inversions previstes pel 2013 amb un 18% de la població però un grau d'execució del 35% dels pressupostos del 2011), no vol negociar el Pacte Fiscal proposat i votat per 2/3 del Parlament de Catalunya, no accepta l'estat plurinacional que admetia la Constitució i que estava en les bases del pacte de 1978, no vol protegir la llengua catalana i el caràcter pluricultural de l'Estat ("nuestro proposito es españolizar los alumnos catalanes, ministre José Ignacio Wert, setembre 2012) i no admet la plenitud de l'Estatut votat i referendat pel poble.

La resposta poruga de la por. Ara, des de fa un parell de setmanes, no pas més, els poders polítics, mediàtics i econòmics de Madrid s'han despertat. Ningú no va dir que seria fàcil. Aquest moment havia d'arribar. I té un cert sentit que arribi. Els que durant més de deu anys han trencat qualsevol equilibri econòmic i polític entre Madrid i Barcelona, entre el poder central i el govern català, ¿per què ara haurien de reaccionar amb comprensió, empatia i voluntat d'esmena?
Es tracta de convèncer tots els més o menys impressionats per la por"
De fet, ara han arribat els núvols de la campanya de la por i la tamborinada està descarregant amb força però alguns, no pas per ser especials sinó per viure en els ambients polítics de Madrid, veiem com aquesta tempesta s'estava gestant des d'abans de l'estiu. I no ens ha de fer por ni impressionar. Jo l'he notat en les meves relacions amb l'administració de l'Estat, amb el cos diplomàtic i amb l'exèrcit. Tancament en banda. Ara només ens queda la força de les urnes, la configuració democràtica d'un Parlament de Catalunya amb dos terços de diputats partidaris d'exercir el dret a decidir. No hi ha marxa enrere.

Si ara algú digués que hem d'apostar per contemporitzar i fer el cap cot, la represàlia encara seria més ferotge. Hem iniciat un nou camí perquè l'alternativa era continuar empitjorant. Ara, a mitja travessia, no ens poden tremolar les cames. Aquests dies he parlat amb molta gent i noto com la campanya de la por comença a fer forat en algunes persones. En moltes altres no. Aquestes no són unes eleccions rutinàries perquè es tracta de convèncer tots els més o menys impressionats per la por.