No pretenc afirmar que la historia es repeteix, sobretot tenint en compte que em referiré a dos moviments socialment diferents i viscuts en dos països amb moments històrics ben particulars, però no he pogut evitar de comparar alguns aspectes que vaig viure personalment a París el 1968 amb el que està passant ara a Catalunya.
Vàrem viure a França i vivim ara a Catalunya una crisi del paper dels partits polítics tradicionals i això comporta la revisió ideològica dels textos que havien orientat el funcionament del diferents sectors socials de la població i així crear partits nous que tenen l'avantatge, entre d'altres, de no haver tingut cap responsabilitat política i, per tant, de poder fer un discurs del seu projecte polític sense necessitat d'haver de demostrar que son capaços de portar-lo a terme.
Salvant, torno a dir, les diferències i la distància en el temps i l'espai, aquestes frases que va escriure en Raymond Aron en un article a la revista L'Express el mes d'agost del 68, em fan pensar amb la nostra situació actual, especialment amb alguns plantejaments de la CUP:
Els activistes de la revolució de maig creuen depassar el marxisme. De fet en la mesura que tenen idees, retornen al premarxisme, al socialisme utòpic i obliden un segle d'història.
I encara tingué un toc de sarcasme amb aquest paràgraf:
L'estat de natura, durant uns dies de carnaval revolucionari no deixa de tenir encant. Però esdevé ràpidament més insuportable que qualsevol altre ordre.
Deixeu-me insistir, una vegada mes, que en el cas de Catalunya cal resoldre, prèvi a la programació de dreta o esquerra de cada partit, el marc institucional d'una Catalunya independent i això exigeix fer patent i visible una majoria que gràcies a la seva unitat en aquest pas previ poden aconseguir aquest marc institucional indispensable per a realitzar qualsevol projecte polític.
