Al llarg del temps, i ja fa uns quants anys, sempre m'he preguntat què porta els homes i dones a votar, participar en política o mobilitzar-se. Una resposta podria ser l'interès diguem-ne egoista.
Intervinc, considera el ciutadà, perquè tinc quelcom a guanyar o a perdre. Si aquesta és la motivació es fàcil assumir el paper de les tecnocràcies als partits polítics actuals.
A la pràctica, en aquest model, el polític passa a ser un annex publicitari de les actuacions discretes d'economistes i similars. O sent clars, dels detenidors del poder real. Per tant, en resum, allò que determina l'opció cap a una o altra opció serà el grau de proximitat amb les necessitats físiques (educació, assistència, treball...) del subjecte, altrament dit elector.
Mentre la política sigui una oposició al càrrec, i no una opció ideològica, els ingredients de la violència estaran servits"
En aquesta actuació no hi calen ni projectes, ni idearis; és la que és, i és necessari un grau més o menys alt de sotmetiment a les forces del "mercat", que farà inevitablement que qualsevol proposta llançada --i el que és encara pitjor, recolzada pels electors-- hagi de ser aigualida en el moment que fregui els interessos dels sectors privilegiats.
Una segona resposta, molt més engrescadora, la trobaríem en la voluntat de les persones de construir un marc millor i més just, una aposta de futur més enllà de les conjuntures. Aquí entra en joc la ideologia, el debat sobre models, la reflexió intel·lectual. Allò a què aspirem no és a una modificació insubstancial del marc institucional, sinó a la construcció de nous marcs.
Enfront dels contenidors cremats hi ha el conjunt de lleis que dinamiten l'estat del benestar en nom de la racionalitat"
És aquest un moviment imaginatiu i amb un punt d'utòpic, que sovint camina a les palpentes. Però com que tothom sap que acostuma a ser més senzill saber el que no es vol, que no la creació d'una imatge de futur en positiu, aquesta via pren sovint formes de violència, de vegades difícilment justificables.
Ara bé, si en aquest segon model hi ha el perill de la violència explícita, bo seria adonar-nos de la violència implícita del primer model. Enfront dels contenidors cremats hi ha el conjunt de lleis que dinamiten l'estat del benestar en nom de la racionalitat. I davant el soroll de petards i sirenes, els silenci eixordador del menyspreu a la ciutadania en nom de la teologia del possibilisme. No em facin escollir. Però mentre la política sigui una oposició al càrrec, i no una opció ideològica, els ingredients de la violència estaran servits.
