Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 18 de de febrer del 2011 | 15:09
Opinió · Política

Política exterior

Barcelona · Durant la passada legislatura, la política exterior del Govern de la Generalitat, fou un tema de desgast per part de l'oposició. La sistemàtica crítica cap a les delegacions a l'exterior i la demagògica fiscalització de la despesa en temes prosaics i irrellevants, van evidenciar la negativa a qualsevol política d'acció exterior de Catalunya.

Una acció exterior que presenta un balanç globalment positiu; signatura de convenis i acords de col·laboració, relacions bilaterals normalitzades amb caps d'estat com Shimon Peres, primers ministres i gabinets governamentals i la participació en organismes internacionals com per exemple, Nacions Unides -PNUD, UNRWA...- en igualtat de condicions que el conjunt d'estats del món.

Malauradament, la focalització mediàtica en aspectes menors o simbòlics, van condicionar i limitar les possibilitats d'acció d'una de les àrees que més consens haurien de generar des d'un punt de vista estrictament de país.

Les tornes han canviat. Sembla que aquella crítica basada en la despesa innecessària i en la política de nomenaments de la paradiplomàcia catalana s'ha oblidat. Ara es prenen decisions que abans es rebutjaven i, a més, amb una gran diferència: tot el que es faci en acció exterior no ha de molestar l'estat espanyol. Algú podria afirmar que no s'hi hauria d'estar en contra d'una política que prefereix l'acord o el consens a la confrontació, tan en política exterior com en qualsevol tipus d'exercici públic. El problema ve quan d'aquesta actitud se'n fa una prioritat o una obligació, negant els propis principis i actuant en contra dels interessos del país.

Això sembla que és el que ha passat, després que el Govern català nomenés Juan Prat com a nou delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les. Proper al Partit Popular, Prat va començar la carrera diplomàtica durant el tardo-franquisme (1968-1970). Va treballar per Abel Matutes i Aznar el va nomenar ambaixador d'Espanya a l'OTAN. Una carrera impecable com a diplomàtic espanyol, però amb clares mancances en relació al compromís i a la defensa dels interessos de Catalunya, mancances que haurien de ser virtuts indiscutibles de qualsevol representant de la nostra acció exterior. I aquest, no és un tema menor. La diplomàcia és un camp molt peculiar de la política. La major part de la seva activitat radica més en les formes i els silencis, que no pas amb el fons i les paraules.

Sembla que per l'actual Govern és incompatible l'eficàcia en el sentit diplomàtic del terme i la defensa desacomplexada amb dignitat de la catalanitat dels nostres representants a l'exterior. Després dels famosos cables de wikileaks ha quedat prou clara quina és l'autèntica funció de la diplomàcia, dels ministeris d'afers exteriors i, en general, de tota l'activitat política que transcendeix el propi territori. Decisions com el nomenament de Juan Prat no ajuden a creure que Catalunya, a partir d'avui, sortirà reforçada en la seva interlocució i en la defensa dels seus interessos enfront les institucions europees.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de
Opinió · Política catalana
Dos judicis... o un?
Opinió ·
Viatge a la pròpia responsabilitat
Opinió · Política
La llengua un objectiu prioritari
Opinió · Societat civil
Mobilitzacions virtuals
Opinió · Política
TV3PV: qui pagarà la multa?
Opinió · Política
La fermesa de Felip Puig
Opinió · Política
La croada arriba al clímax
Indica publicitat